Anna Forés Miravalles

Per seguir somiant


Jorge Barudy i Maryorie Dantagnan: “L’amor i l’afecte són el millor aliat de la resiliència”

https://blogfundaciocet10.org/entrevista/jorge-barudy-i-maryorie-dantagnan-lamor-i-lafecte-son-el-millor-aliat-de-la-resiliencia

 

Parlem amb Jorge Barudy, un dels especialistes en trauma infantil i resiliència amb més renom internacional, i  Maryorie Dantagnan, pedagoga i psicòloga especialitzada en danys traumàtics. Són els fundadors del Centre EXIL, per a infants traumatitzats en contextos de violència, fills i filles de mares víctimes de la violència masclista i nens de famílies adoptives que han patit un trauma primerenc.

 

Ens hem trobat amb aquesta parella a la presentació d’El talismà de la Luna, un conte on s’aborda el trauma, el dol i la resiliència en la infància.

L’han escrit Jorge Barudy i Maryorie Dantagnan per ajudar els infants d’entre 4 i 8 anys a comprendre millor les seves emocions quan han patit una pèrdua o han tingut una vivència difícil. Amb un llenguatge clar i elements com adhesius i propostes de dibuix, a través de la difícil situació que viu la Luna, la protagonista, la intenció és que puguin posar llum a allò que els passa per dins. Perquè, com diuen en Jorge i la Maryorie, “les històries afavoreixen l’emergència de la resiliència al donar a l’infant la possibilitat de reconèixer-se com un supervivent i de representar-se com un heroi de la seva pròpia història”.

 

-Què és un trauma?

-És la interrupció abrupta d’una vida harmoniosa i significa un abans i un després en la vida d’aquell infant. La vida s’enfonsa a causa de la por que li desperta allò que ha viscut.

 

-Què pot ajudar a reparar aquesta ferida psicològica?

Aconseguir que aquesta ferida tingui més o menys impacte depèn de quina sigui la resposta del món adult davant aquest fet. Una protecció posterior eficaç de l’infant, una bona contenció, un bon suport i també un reconeixement del seu patiment són la manera més sana d’ajudar-lo, perquè pugui adaptar-se a allò que ha viscut. La resiliència dels infants depèn del seu context i no de les singularitats personals de cada infant.

 

-Quins altres elements ens ajuden a desenvolupar la resiliència?

-La resiliència és una producció social i depèn sobretot d’una bona relació interpersonal. Tractar bé els infants des de ben petits és la base de la resiliència i la resiliència primària és determinant perquè condiciona la nostra capacitat de resiliència de per vida. La resiliència primària apareix quan un bebè ha estat ben tractat des de la seva vida intrauterina i durant els seus primers anys de vida. Estar ben tractat significa que: les seves necessitats s’han respectat i s’han satisfet, ha rebut un amor incondicional i un afecte que implica mantenir un contacte físic, unes mirades, tendresa, somriures… Aquests són els ingredients per aconseguir un territori fèrtil. Però hi ha un 10% dels infants del món −i creiem que aquesta xifra es queda petita− que no creix en aquestes condicions que permeten desenvolupar una resiliència primària i pateixen fins i tot abans de néixer perquè la mare consumeix tòxics, el pare pega la mare embarassada, perquè el seu nivell de pobresa és molt alt o bé per l’estrès de la guerra.

 

-I quan l’adversitat els colpeix més tard… Què cal fer?

-El pilar per a desenvolupar la resiliència secundària també és l’afecte i el fet de sentir que hi ha algú, encara que sigui només una persona, una persona que s’interessa per tu, és solidària amb la teva situació i t’ho demostra. L’amor i l’afecte són el millor aliat de la resiliència. Un altre pilar per desenvolupar la resiliència és que les persones se sentin reconegudes com afectades per una injustícia i sentin que se’ls reconeix que ningú té dret a cometre aquests tipus d’agressions envers elles i que tenen el dret a ser ben tractades. Aquest relat que explica que no és normal allò que han viscut és també fonamental per desenvolupar la resiliència. Finalment, també els cal aconseguir un suport social i un suport material per millorar les seves condicions de vida, i veure que al seu voltant existeix una solidaritat que els proporciona aliments que calmen la fam, que els permet anar a l’escola i atendre les seves necessitats. Veure l’article del Blog de la Fundació CET10 “Bullying a l’escola: entre el 5 i el 10% de la població escolar entre els 7 i els 15 anys s’ha vist afectada per l’assetjament escolar”

 

L’amor i l’afecte són el millor aliat de la resiliència

 

-L’esport pot afavorir la resiliència?  

-Sí. Hi ha elements que també afavoreixen la resiliència i són totes aquelles activitats que desperten el plaer i la diversió, activitats lúdiques des de cantar a ballar o fer esport. Són activitats que afavoreixen el desenvolupament dels recursos naturals de les persones. També hem investigat quines creences vinculades a una espiritualitat ajuden a desenvolupar la resiliència i hem vist que les creences espirituals que fomenten l’esperança i es vinculen a la naturalesa ajuden, mentre que les religions de creences rígides centrades en el pecat i el control a través de la por són antiresilients.

 

-Un trauma deixa lesions permanents?

Així és. Sobretot quan el trauma es produeix en una edat primerenca les impremtes queden per sempre en el sistema nerviós de l’infant, perquè el sistema nerviós està en procés de construir-se i de madurar. Per això és tan important lluitar per a fomentar una resiliència primerenca i desenvolupar una neuroprotecció. Durant molts anys la dicotomia cos-ment no ens ha permès entendre el fet que aquestes ferides psicològiques provocaven lesions permanents. Però, com ha demostrat la neurociència, el trauma deixa una ferida en un òrgan: el cervell i el sistema nerviós. De la mateixa manera que quan ens trenquem el fèmur al soldar-se la fractura hi queda un call ossi que segueix fent mal quan ens cansem o amb els canvis de temps, el cervell també queda ressentit. Es pot reparar, però no desapareix. Els avenços de la neurociència ho mostren i ens donen encara més arguments per a desenvolupar amb urgència mesures de prevenció. Segons les nostres investigacions, quan els infants pateixen una adversitat en una edat primerenca, malgrat haver rebut després un bon acompanyament, els resultarà difícil gestionar les relacions amb els altres, organitzar-se per assolir un objectiu (funcions executives del cervell) i també gestionar les seves emocions perquè queden segrestats fàcilment per la impulsivitat o altres emocions. Si volem una humanitat més empàtica i solidària, ens cal invertir en el benestar dels infants. És il·lús pensar que tot l’esforç que fas perquè la persona es recuperi aconseguirà esborrar allò que ha viscut.

Anuncios


Aplicar a l’escola les descobertes en neuroeducació

https://blogfundaciocet10.org/entrevista/aplicar-a-lescola-les-descobertes-en-neuroeducacio

 

Els coneixements des de la neurociència estan revolucionant a poc a poc l’educació. Tant és així que cada dia són més les escoles que apliquen aquestes evidències, elements i condicions que faciliten l’aprenentatge al nostre cervell. El mes d’octubre vinent se celebrarà el II Congrés Internacional de Neuroeducació http://www.ub.edu/neuroedu/congreso/ a Barcelona. Comptarà amb els millors investigadors d’aquest àmbit i, a més de conferències, s’hi organitzaran tallers pràctics per ensenyar tècniques que faciliten el desenvolupament de les funcions executives, unes funcions que molts estudis vinculen amb el fet de tenir un major èxit a la vida perquè ens permeten assolir els nostres objectius.

 

La primera edició del Congrés Internacional de Neuroeducació ja va arribar a diferents conclusions −recollides a la il·lustració−, sobretot tot allò que facilita l’aprenentatge al cervell com, per exemple, la importància de cooperar, de dialogar i de compartir amb els altres, o bé com ens condiciona quan aprenem la mirada del mestre i el vincle que hem establert amb aquest o aquesta. No fer cas dels avenços de la neurociència dins l’àmbit educatiu seria com si la medicina hagués realitzat un gran descobriment i els metges diguessin: “No, això no ho volem saber…”. Gràcies als avenços que representen les ressonàncies magnètiques funcionals, que ens permeten observar el nostre cervell en viu mentre desenvolupa diferents tasques i activitats, sabem com funciona el cervell, i allò que li facilita la tasca d’aprendre. Així, la neuroeducació és una font d’informació fiable i accessible per aplicar a noves tècniques d’ensenyament que ens ajudin a treure el màxim potencial de nosaltres mateixos”, explica Anna Fores, doctora en Filosofia i Ciències de l’educació, experta en Neuroeducació i una de les organitzadores del II Congrés Internacional de Neuroeducació.

 

“La por i l’estrès bloquegen l’aprenentatge”

 

– Què és allò que facilita el nostre aprenentatge?

Molts factors fan més fàcil el nostre aprenentatge, perquè aprendre pel cervell és una cosa natural. Ara bé, podem facilitar molt més l’adquisició de nous coneixements si no li posem obstacles. Per exemple, sabem que al cervell li agrada el plaer i no li agrada l’estrès sostingut. Per tant, si creem espais d’aprenentatge  que fonamentin la curiositat, les ganes de saber i ens allunyem de la generació de pors, estem facilitant l’aprenentatge. Un altre gran factor és dormir bé, sobretot en el cas dels adolescents, el cicle de la son dels quals es retarda en aquesta època. El moviment també és clau per aprendre amb més facilitat.

-És la interrupció abrupta d’una vida harmoniosa i significa un abans i un després en la vida d’aquell infant. La vida s’enfonsa a causa de la por que li desperta allò que ha viscut.

 

“Amb vint minuts previs d’exercici cardiovascular ens serà molt més fàcil assimilar allò que ens ensenyen després”

 

– S’aprèn més en moviment?

Sí. A l’educació sovint ens oblidem del cos i resulta fonamental a l’hora d’aprendre. Els infants, sobretot els petits, aprenen millor si es mouen i no es sotmeten a la cadira. En una posició estàtica els és molt més difícil aprendre. I només amb vint minuts previs d’exercici cardiovascular, el cervell es carrega d’una important proteïna, el BDNF (veure requadre), i ens serà molt més fàcil assimilar tot allò que ens ensenyin després. Trencar espais de rutina i incorporar el moviment és molt favorable per a facilitar el procés d’aprendre.

 

“És tot un repte adaptar-se a la singularitat”

 

– Quines altres coses afavoreixen l’aprenentatge?

Explicar històries també facilita l’aprenentatge. S’ha descobert que el cervell funciona igual quan imagina que en una situació real. De fet, els pilots d’avió aprenen a pilotar amb tècniques de simulació, perquè el cervell actua com si fos a la realitat. Així, tot allò que potenciï la imaginació i la simulació és pur aprenentatge. En alguns països ja hi ha lleis que apliquen les descobertes de la neurociència dins l’àmbit educatiu com, per exemple, que els adolescents entrin a l’escola més tard perquè el seu cervell necessita dormir més hores i perquè tenen el ritme de son retardat. També és tot un repte adaptar-se a la singularitat: sabem que cada cervell és únic i, per tant, cal atendre’l d’una manera personalitzada i adaptada al seu ritme, i trencar la creença que tots hem de passar per un mateix eix en un mateix moment.

– També és important el treball amb xarxa?

Sí, el nostre cervell és un cervell social. En si, el nostre cervell funciona com una gran xarxa. Per tant, cal afavorir el màxim de connexions neuronals possibles i això s’aconsegueix amb noves experiències, amb el fet de cooperar, dialogar i compartir…

– Quin és el paper de les funcions executives dins l’aprenentatge?

Hi ha molts estudis que relacionen el desenvolupament de les funcions executives amb l’èxit a la vida. Les funcions executives t’ajuden a planificar, a inhibir el control i a ser flexible, i, si les entrenes i exercites des de petit, tot i que sabem que són les últimes a madurar perquè es situen en la zona prefrontal del cervell, quan arribin a la maduració tindrem molt de guanyat perquè ens permeten assolir allò que ens proposem. Les funcions executives són les que ens ajuden a organitzar i a prendre decisions. És important donar a conèixer la importància de les funcions executives a l’educació, perquè ens fa comprendre com funcionem i com millorar-les. I als talleres del congrés s’hi donaran moltes propostes pràctiques de com treballar-les des de diferents vessants.

– Què els diries als mestres?

Jo els diria que la neuroeducació ve a sumar i a mostrar-nos per què funciona allò que estem fent a l’aula i el que no funciona. Allò que més diuen els mestres quan aprenen sobre neuroeducació és: “ara entenc perquè em passa això a classe!”.

 

neuroeducacio

 

Fes clic aquí per reprodur el vídeo.


No se puede predecir el futuro pero sí se puede crear. Así que desde la escuela debemos fomentar mentes creativas y resilientes

 

https://www.farodevigo.es/sociedad/2019/08/29/anna-fores-necesitamos-chicos-chicas/2161740.html

 

Anna Forés, especialista en Neurodidáctica y Neuroeducación, con numerosas obras en las que profundiza en temas como la resiliencia o la asertividad, considera que las emociones son fundamentales en el aprendizaje. Así lo constata la Neurociencia. Cuando un aprendizaje es emocionante, cuando el niño o el joven se emocionan aprendiendo, ese proceso es muy significativo y el cerebro lo percibe al momento. Y como ha conseguido emocionarnos queda grabado, se recuerda en el tiempo.

El III Foro de Educación organizado por FARO DE VIGO, que se celebrará los próximos días 20 y 21 de septiembre en el Auditorio Mar de Vigo, contará con los mayores expertos en innovación educativa, que hablarán de la situación actual de cambio en numerosos aspectos desde varias perspectivas. Una de las ponentes que visitará Vigo es Anna Forés, pedagoga, escritora y autora del blog Per Seguir Somiant. Su conferencia, el sábado 21 de septiembre por la mañana, tratará sobre “Educar en tiempos complejos. Generar posibilidades desde la escuela”.

 Una parte del título de su charla para septiembre en el Foro de Educación dice: “Educar en tiempos complejos”. ¿Por qué considera que estamos en una etapa compleja?

-Hoy en día todo es más complejo que nunca, todo más efímero y de rápidos cambios. Muchos afirman que estamos en un contexto VUCA, acrónimo que hace referencia a la volatilidad, complejo, ambiguo e incierto… en castellano sería VICA (en inglés VUCA). Delante de este contexto debemos educar con otros parámetros.

 ¿Tiene que ver con los cambios sociales, la revolución tecnológica, la evolución de los perfiles profesionales… la sociedad líquida (o modernidad líquida), término del sociólogo Zygmunt Bauman?

-Sí, pero el concepto que Bauman utiliza para este contexto es el interregno: significa que lo viejo ya no nos sirve pero lo nuevo aún no se ha consolidado. Y estamos justamente en un momento incierto en el que emergen muchas propuestas para dar respuesta a esta situación.

 ¿Qué se puede hacer desde las aulas? Usted considera que se pueden generar “posibilidades desde la escuela”. ¿De qué hablamos, cuáles serían?

-Necesitamos chicas y chicos más imaginativos que nunca, no se puede predecir el futuro pero sí se puede crear. Así que desde la escuela debemos fomentar mentes creativas y resilientes.

 ¿Cree que es más importante que nunca fomentar la creatividad?

-Justamente para generar posibilidades, para crear futuro, para ser capaces de encontrar soluciones a los nuevos retos y un futuro incierto.

 Defiende el aprendizaje significativo o profundo y los llamados trabajos por proyectos. ¿Por qué?

-Defiendo un aprendizaje basado desde la neuroeducación, desde las evidencias y que nos ayuda a saber lo que hacíamos bien, porque funcionaba, y lo que podemos seguir mejorando.

 Usted ha escrito e investigado mucho sobre neuroeducación. ¿Qué nos ha aportado esta disciplina para mejorar el proceso de enseñanza-aprendizaje?

-Muchas cosas realmente interesantes y muchas que se seguirán descubriendo. Sabemos la importancia de las funciones ejecutivas, la importancia del sueño o el movimiento, que cada cerebro es único… Muchas cosas.

 ¿Qué es la neuroarquitectura?

-Es repensar los espacios educativos desde esta óptica. Francisco Mora ha sido uno de los pioneros del concepto.

 ¿Hemos avanzado en la integración de las emociones en todas las etapas educativas?

-Ojalá, pero me temo que tenemos mucho por hacer aunque ya hay propuestas realmente interesantes.

 ¿Cómo sería para usted un aula ideal de infantil?

-En infantil, como decía Montessori o los grandes referentes: que los niñ@s sean niñ@s; espacios para que su curiosidad les guíe… Cada experiencia es un aprendizaje, sin sobreestimular, trabajando hábitos.

 ¿Y de primaria?

Entramos en una etapa para enseñarles a aprender a aprender, guiarles, y seguir creando contextos de curiosidad, que tengan ganas de hacer preguntas.

 ¿Qué aconsejaría a los padres y madres en la educación de sus pequeños en un momento de cambios como el actual? ¿Qué han de tener claro a la hora de educar?

-A los papis y mamis les aconsejaría saber tomar decisiones, ser críticos, implicarse con la escuela, confiar en el profesorado y crear alianzas. También es importante involucrar a la sociedad, a la ciudad, como agentes educativos.