Anna Forés Miravalles

Per seguir somiant


Deja un comentario

Si on rêvait.

 

 

si-on-revait-n-26

Leer nuestra revista es dejarse sorprender por lo que las fotos han hecho surgir en forma de sueños, sensaciones, y expresión de pensamientos. Pero en estos tiempos difíciles los adultos “siempre estresados”, preocupados por la eficacia y protegiendo al niño de la agitación externa, ¿se atreverían a “ofrecer este minuto de sueño” a los jóvenes? Pues sí, y esta vez casi 200 niños han soñado, los 178 textos recibidos son prueba de ello. Sin embargo, la decisión de escribir sobre una foto tiene sus propias reglas. El resultado nos asombra y desvela nuevos matices. Asombro: la elección de las fotos generalmente está relacionada con la edad, aunque en esta ocasión no es así, pues niños de 5 años optan por “Captura de langostas migratorias” o “Trekking, carrera a pie por la montaña”. Confirmación: No siempre hay una correlación entre las fotos elegidas para soñar y la calidad o la originalidad de los relatos y escritos obtenidos. Así, en esta revista, publicamos 7 textos de los 10 recibidos (dos tercios) de “Captura de langostas migratorias” o “Trekking, carrera a pie por la montaña” pero, a la inversa, solo 9 textos de los 25 recibidos de “Descenso del río Saona en kayak y paddle”. Podemos encontrar autores de todas las edades en las fotos de “La torre ante la Superluna” (33 textos, 15 publicados), “Cordada de 4 alpinistas ante una aguja de Chamonix” (47 textos, 22 publicados) y “Ciervo bajo la luz del alba” (55 textos, 33 publicados). Un matiz completamente nuevo: la importancia de los lugares a los que el niño se siente transportado: misterio y planteamientos ante la Superluna, llamada a la libertad más allá de la discapacidad y del miedo a la montaña, inmersión en un lugar “oscuro, luminoso, habitado, secreto” en el bosque con el ciervo. El lector va de un texto a otro descubriendo las sensaciones de aquellos a los que les gustaría estar allí, por la belleza del lugar, la seguridad, el calor, el cuerpo que se siente vivo. Un canto a la vida donde también se tiene en cuenta la vida de los animales, donde el bosque protegido respira música y alegría. Una petición de ayuda a los fotógrafos: “¡Exponed vuestras fotos para proteger el bosque!” El sueño se convierte en escritura, compromiso, compartir: Vida. Buena lectura. Hélène Voisin


Deja un comentario

Atrévete con el lápiz

 

http://www.garabatember.com/

 

Garabatember® es una iniciativa que pretende convertirse en un movimiento. El objetivo principal es conseguir que levantes un lápiz de nuevo y vuelvas a dibujar, con la libertad con la que lo hacías cuando eras pequeño/a.

Te proponemos un reto.

Cada día subiremos un garabato, del cual deberás sacar una ilustración. ¡Lo primero que se te pase por la cabeza!

No pretendemos descubrir al artista que llevas dentro, si no que experimentes el placer de dibujar sin imposiciones,

sin tapujos, sin cánones estéticos ni críticas.

¿Por qué debería volver a dibujar?

Dibujar o hacer garabatos es una forma de relajarse pero también tiene un efecto neurológico.

Entra en Garabatember y descubre algunas cosas muy interesantes sobre los beneficios de dibujar

en los vídeos que te proponemos

¿Cómo funciona?

Entra en la sección de Instrucciones. Es muy sencillo. Cada día subiremos un garabato a nuestra web en la sección de Calendario y a nuestras redes sociales. Solo tienes que imprimirlo o calcarlo si no tienes una impresora a mano y hacer un dibujo utilizando ese garabato. Lo importante es que al terminar puedas apreciar el garabato original.


Deja un comentario

Allò que entra a la classe és una ceba: capes de malestar, de por, de neguit

 

L’escriptor Daniel Pennac va néixer l’1 de desembre de 1944. Ha viscut la cara i la creu de l’educació. De petit va patir el fracàs escolar, tenia una discapacitat coneguda com a disortografia, que afecta l’aprenentatge de les llengües. El titllaven d’inútil, però es va acabar convertint en un professor de secundària i en un dels novel·listes més estimats de França. Llegim dos fragments del seu llibre Mal d’escola: un dedicat al paper del mestre davant dels anomenats mals alumnes, i un altre en què reivindica la importància que arriba a tenir un mestre en la projecció de la vida dels alumnes.

Foto: lehman_11

Els nostres «mals alumnes» (alumnes considerats sense futur) no vénen mai sols a l’escola. Allò que entra a la classe és una ceba: capes de malestar, de por, de neguit, de rancúnia, de ràbia, de desitjos insatisfets, de renúncia furiosa, acumulades sobre un fons de passat vergonyós, de present amenaçador, de futur condemnat. Mireu-los, ja vénen amb el seu cos a mig fer i la seva família a coll, a la motxilla. En realitat la classe no pot començar fins que no deixin el fardell a terra i no haguem pelat la ceba. Això és difícil d’explicar, però sovint n’hi ha prou amb una mirada, una paraula amable, una frase d’adult confiat, clar i estable, per dissoldre aquestes penes, alleugerir aquests esperits, instal·lar-los en un present rigorosament d’indicatiu.

Naturalment el benifet serà provisional, la ceba es recompondrà a la sortida i és clar que demà haurem de tornar-hi. Però ensenyar és això: és tornar a començar fins a la nostra necessària desaparició com a professors. Si no som capaços d’instal·lar els nostres alumnes en el present d’indicatiu de la nostra classe, si el nostre saber i el gust de dur-lo a la pràctica no agafen en aquests nois i noies, en el sentit botànic del verb, la seva existència trontollarà damunt dels sots d’una mancança indefinida. És clar que no haurem estat els únics d’excavar aquestes clotades o de no haver-les sabut tapar, però igualment aquests homes i aquestes dones s’hauran passat un o més anys de la seva joventut aquí, asseguts davant nostre. I no és pas poca cosa, un any d’escola malmès és l’eternitat dins un pot de vidre.

Els devem la vida

A tots aquells que avui imputen la constitució de bandes exclusivament al fenomen dels suburbis, jo els dic: teniu raó, sí, l’atur, sí, la concentració d’exclosos, sí, els reagrupaments ètnics, sí, la tirania de les marques, la família monoparental, sí, el desenvolupament d’una economia paral·lela i els tràfics de tota mena, sí, sí, sí… Però guardem-nos molt de subestimar l’única cosa sobre la qual podem actuar personalment, i que data, aquesta, de la nit dels temps pedagògics: la solitud i la vergonya de l’alumne que no comprèn, perdut en un món on tots els altres comprenen.

Som els únics que el podem treure d’aquesta presó, tan si estem formats per fer-ho com si no.

Els professors que em van salvar i que em van convertir en un professor– no estaven formats per fer-ho. No es van preocupar pels orígens de la meva minusvalidesa escolar. No van perdre temps a buscar-ne les causes i encara menys a sermonejar-me. Eren adults confrontats a uns adolescents en perill. Van pensar que hi havia urgència. S’hi van tirar de cap. No em van agafar. S’hi van tornar a tirar, dia rere dia, una vegada i una altra… Van acabar per treure’m del pou. I molts d’altres amb mi. Literalment ens van repescar. Els devem la vida. 

Mal d’escola

© Daniel Pennac
© de la traducció: Joan Casas
© Edicions 62, S.A., labutxaca, 2009


Deja un comentario

La sida segueix estan present

 

L’1 de desembre és el Dia Mundial contra la Sida. El 2006 Bono va crear RED, una fundació que recull diners per combatre la malaltia a l’Àfrica. Però anys enrere, concretament el 1991, U2 ja va destinar a la lluita contra la sida els beneficis que van guanyar amb la cançó One.

 

 

https://www.youtube.com/watch?v=kprazhF-VSY

Is it getting better
Or do you feel the same
Will it make it easier on you now
You got someone to blame

You say one love
One life
When it’s one need
In the night

One love
We get to share it
Leaves you darling
If you don’t care for it

Did I disappoint you
Or leave a bad taste in your mouth
You act like you never had love
And you want me to go without

Well it’s too late
Tonight
To drag the past out into the light
We’re one, but we’re not the same

We get to
Carry each other
Carry each other
One love.

Have you come here for forgiveness
Have you come to raise the dead
Have you come here to play Jesus
To the lepers in your head

Did I ask too much
More than a lot
You gave me nothing
Now it’s all I got

We’re one
But we’re not the same
Well we hurt each other
Then we do it again

You say love is a temple
Love a higher law
Love is a temple
Love the higher law

You ask me to enter
But then you make me crawl
And I can’t be holding on
To what you got
When all you got is hurt

One love
One life
One blood
You got to do what you should

One life
With each other
Sisters and
Brothers

One
But we’re not the same
We get to
Carry each other
Carry each other

One
One