Anna Forés Miravalles

Per seguir somiant

‘Nadia’, la noia que va enganyar els talibans

Deja un comentario

 

La protagonista, resident a Catalunya, narra en primera persona com va assumir la personalitat del seu germà per sobreviure a l’Afganistan

La mirada d’Orient i d’Occident dialoguen en aquest documental escènic a la Sala Tallers del TNC

'Nadia', la noia que va enganyar els talibans

En ocasions, la realitat supera la ficció, com ho demostra el cas d’una noia afganesa d’11 anys que va desafiar el règim talibà suplantant la personalitat del seu germà Zelmai per així poder treballar i mantenir la seva família. Aquesta increïble gesta la narra en primera persona la protagonista, Nadia Ghulam, a Nadia, una singular proposta entre el documental i el teatre de la qual és coautora i que el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) exhibeix a la Sala Tallers des de demà fins al dia 11.

«La idea no era fer un muntatge comercial, sinó una obra amb missatge que arribés a la gent, i ho hem aconseguit», diu orgullosa. La proposta, estrenada al Grec del 2014, ha sigut acollida amb èxit a Alemanya i Colòmbia, entre altres països. Ghulam ja ha superat la por escènica. «Estic tranquil·la davant del públic perquè la peça té sentit. L’equip està compost per gent que treballa amb el cor i quan les coses es fan així sempre surten bé». Ella ja va explicar la seva història a El secret del meu turbant (Grup 62 / Planeta), coescrit amb Agnès Rotger. I sembla que la seva vida també va inspirar el film Osama.

Per a la Nadia tot va canviar el dia que una bomba va caure a casa seva a Kabul, quan tenia 8 anys. Aquell atac va destrossar no tan sols la seva llar, també el seu cap, el seu cos i la seva cara, que va quedar seriosament desfigurada. Després de sis mesos en coma, es va començar a recuperar, però als 11 anys un nou cop va sacsejar la seva existència. El seu germà gran va ser assassinat i davant la impossibilitat de comptar amb el seu pare, que va quedar traumatitzat, va ocupar el lloc del mort. La seva mare, al principi contrària pel risc que suposava, va acceptar finalment la seva idea. No tenien gaires opcions ni ella ni les seves germanes en un Kabul en conflicte i dominat pels talibans. En aquell món masclista i violent, la Nadia va aconseguir sobreviure.

VIDA A BARCELONA

Fins als 22 anys va mantenir la seva personalitat oculta. Primer va ser una necessitat, ja que els talibans no deixaven treballar les dones. Després, quan va arribar la pau, es va mantenir en alerta. D’una banda, si es mostrava tal com era, potser no aconseguia controlar la reacció d’aquells homes que se sentirien enganyats al descobrir la veritat. De l’altra, ser home li donava una llibertat que no tindria mai com a dona al seu país. «Com a home pots anar en bici o sortir a buscar pa calent quan vols. Per a les dones és diferent. A més, elles han d’anar sempre tapades, cosa que no suporto», assenyala. Només a Catalunya, on es va sotmetre a una última operació estètica el 2008, ha descobert el seu autèntic jo. «Aquí em sento orgullosa de ser dona. Puc conduir, anar en bici, sortir amb amics… Disfruto sent una dona i puc fer el mateix que un home al meu país. És un privilegi».

EXPERIÈNCIA TERAPÈUTICA

Tot i els anys transcorreguts, hi ha molt del Zelmai en la Nadia. «La meva vivència no se supera fàcilment. Com dic en l’obra, la guerra et deixa una marca indeleble, et marca per sempre». Però sortir a escena a rememorar-ho tot m’ajuda. «M’emociono a l’explicar la meva història, però em dóna força. A l’acabar, la gent m’espera per fer-me una abraçada i donar-me ànims. Escoltant els seus comentaris sé que la meva història els ha arribat. No puc canviar el món, així que la meva intenció és fer només el que és a les meves mans: donar un missatge que normalment no reben. Això em dóna força per seguir amb les representacions».

La seva vida va canviar després de 14 operacions per recompondre les ferides externes i emprendre una nova vida com a escriptora, cuinera i estudiant de Cooperació Social a Catalunya. «Estic orgullosa d’estar al TNC. D’una banda, significa que els nostres esforços han sigut compresos, i de l’altra, és una prova més de l’amor que m’han donat els catalans des que vaig arribar». I afegeix: «En general, la gent amb cultura o coneixement valora molt aquest tipus de propostes que expliquen una realitat que, normalment, els mitjans de comunicació no expliquen».

VIATGE A KABUL

El muntatge, a càrrec del director Carles Fernández Giua i d’Eugenio Szwarcer, responsable de les projeccions, va més enllà del llibre que va escriure Ghulam. L’espectacle enllaça el seu passat a Kabul amb el seu present a Barcelona per fomentar el debat entre Orient i Occident a través de temes com la informació, l’educació, l’amistat i la llibertat. El públic entra de manera molt directa en la història a través de Ghulam i de filmacions fetes als llocs que van marcar la seva existència i la seva aventura.

Swarcer no va poder filmar a la mesquita on ella ajudava un vell mul·là però sí obtenir imatges d’algun dels pous que va construir, el camp on va treballar, el mercat on solia anar i el turó on es refugiava quan necessitava estar sola en moments de desesperació. «A Kabul has d’anar amb compte. Hi ha llocs on no miren bé els occidentals, i menys si els acompanya una dona». Les imatges, poètiques i suggerents, contribueixen a penetrar en un Afganistan molt diferent del que mostren els informatius. D’alguna manera humanitzen el dur context en què va transcórrer la seva vida.

«Intentem oferir una vivència al més directa possible a l’espectador unint elements del teatre i del periodisme d’investigació», diu Fernández Giua. Tant el director com Szwarcer acompanyen la protagonista a escena. El primer li va fent preguntes; el segon s’encarrega d’acoblar imatges, música i sons ambientals al discurs.

Satisfets després d’aquesta primera experiència, preparen un altre projecte escènic documental centrat en una dona: Claudia Poblete, una néta recuperada els pares de la qual van desaparèixer en la dictadura argentina. «És un cas que va sortir a la llum el 2001», diu Szwarcer. «Fa un mes que vam tornar de l’Argentina després d’estar dues setmanes amb Claudia per Buenos Aires i de fer un viatge pel país amb ella, rere els seus passos, buscant referències del que va ser la dictadura als anys 70».

 

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s