Anna Forés Miravalles

Per seguir somiant

‘Quan treballes amb l’intern acabes descobrint la persona i ja no veus el delicte’

Deja un comentario

 

http://www.social.cat/entrevista/6150/quan-treballes-amb-lintern-acabes-descobrint-la-persona-i-ja-no-veus-el-delicte?utm_source=dlvr.it&utm_medium=facebook

Esther Moreno Educadora social al Centre de Justícia Juvenil de Barcelona

 

Marina Force Castells
Treballar en un centre d’internament de menors requereix vocació, assegura Esther Moreno, una de les educadores social del Centre de Justícia Juvenil de Barcelona. “Quan vaig escollir la carrera sabia que volia ajudar les persones que no han tingut una vida fàcil i ordenada; contribuir amb el meu granet de sorra al bé social perquè tothom trobi el seu lloc dins el món”. El social.cat s’endinsa avui a través de la seva mirada al centre de menors, per descobrir-ne les dinàmiques de treball, el funcionament i la pedagogia.

Quina capacitat té el centre?

De 120 interns. Aproximadament 90 o 95 poden ser nois i 25-30 noies. La proporció de noies és molt més petita i els delictes comesos per noies són menors.

Quin és el procediment amb un nou intern?

Se li assigna una unitat. En el nostre centre n’hi ha quatre. A la planta de baix hi ha els petits i les noies i a la planta de dalt els més grans.

Tan bon punt l’intern entra a la unitat se li assigna també un tutor, que és un educador social. Aquest manté una entrevista inicial per explorar la fitxa judicial, que ja la tenim, els antecedents i el passat de la persona per poder marcar els objectius a treballar.

A quins objectius ens referim?

Normalment marquem els objectius judicials, per els quals la persona està interna, i també uns sub-objectius, que són els que creiem que necessita perquè pugui desenvolupar-se en un futur d’una manera òptima, independent i integrada a la societat: si té manca d’habilitats comunicatives, manca d’autocontrol… El jutge té notificació de tot el programa que seguim.

Hi ha diferents tipus de règim?

Sí, el jutge pot dictaminar que el menor entri en tancat o en semiobert. Tancat vol dir que l’intern no té opció a cap tipus de sortida, tampoc les educatives. Un intern en règim semiobert sí. Això, però, no vol dir que tothom surti, però sí que tothom pot sortir, en funció dels objectius que es treballin amb aquesta persona.

El règim es pot canviar en funció de la conducta?

Sí, sempre que ho aprovi el jutge. Nosaltres fem la proposta, ell o ella l’autoritza o denega. També passa el contrari, si el jutge diu que l’intern passa a tenir obertes les sortides i el centre no ho té clar ho notifica. No és freqüent, però es pot donar el cas, sobretot quan detectes que hi ha risc de fuga o no retorn.

Són freqüents les fugues?

T’haig de parlar d’una diferència de 10 anys a ençà. Abans hi havia més fugues. En el nostre centre en 10 anys potser n’hi ha hagut menys de 10. I, de fet, han estat escapoliments, no fugues. Fuga és ‘estic a l’interior del centre i pujo una balla i m’escapo’. Escapoliment, ‘estic a una sortida amb un educador o tinc una sortida amb familiars i no torno al centre’.  Es mira amb lupa qui pot sortir.

El procés d’adaptació és complicat?

Tot depèn de la persona. Hi ha persones que amb dos dies en tenen prou. Les dues primeres setmanes són vitals. Tots els estímuls són nou. És molt important diferenciar les dinàmiques de matí, tarda i cap de setmana. Som molts professionals que intervenim, ells necessiten temps d’integració i absorció dels estímuls. Tu entres amb 15-20 companys. Qui són, què han fet, què faran? Les pors quan entren el centre són molt grans.

Sortir de la zona de confort és difícil…

Clar, ells no tenen idea de què és un centre. Es pensen que estaran encadenats, que els tindrem amb una bola de ferro al peu. Hi ha nanos que després de la seva estada el centre no volen marxar perquè estan millor aquí que al carrer, on ningú es preocupa per ells o on fan un àpat al dia i potser dels contenidors….  Molts per primera vegada han trobat que són importants per algú, que tenen un reconeixement dins un grup social.

Sovint es critica els centres penitenciaris per ser punitius i està  poc orientats a la reinserció. És aquesta la realitat dels centres de menors?

No. El sistema judicial diferencia justícia -el germà gran- de justícia juvenil. Els jutges tenen la visió que un adult quan entra a presó és ben conscient de l’acte que ha fet. Un menor, quan comet un delicte, es considera que encara té possibilitats de reinserir-se a la societat. Com a adolescent encara no ha acabat de formar el cervell, la personalitat. Es posa molt l’accent en la part educativa. A diferència de les presons, qui sempre està al costat de l’intern són educadors socials i no funcionaris.

Quines edats tenen els interns?

Per poder entrar al centre s’ha de tenir 14 anys. I l’edat màxima per accedir-hi són els 18, la majoria d’edat. Però tenim joves de fins a 21 anys. Per què? Perquè si una persona ha comès un delicte la nit anterior al seu aniversari, aquella nit té 17 anys, no 18 i, per tant, judicialment va  a un centre de menors, no a la presó.

Quan el jove ja té 18 anys el que sí que pot fer el centre, depenent del comportament del jove, és decidir si és millor que es quedi o passar-lo a la  presó. L’intern també pot sol·licitar-ho.

Però per què hauria de preferir la presó?

Per res. Això és el que els hi fem veure si creiem que poden sortir-se’n. Ara bé, n’hi ha que tenen els seus amics a la presó de joves i no quadren amb la visió del centre. Són nanos que ja t’ho manifesten: els meus pares estan a la presó, els meus amics estan a la presó, el meu tiet també, jo no vull estar aquí. Són casos molt puntuals.

No és més difícil corregir-li els mals hàbits d’una persona de 17 anys que les d’una de 14?

De vegades és igual de difícil perquè són persones que mai han rebut un no i uns límits al carrer. Han viscut com han volgut, sense uns hàbits, un ritme, sense un adult que els pauti. Quan vénen al centre la primera dificultat és aprendre a acceptar el règim disciplinari marcat. No poden tenir la Playstation a l‘habitació, ni contactar-se internet, ni tenir mòbil…

El primer que es troben és un ‘NO’ a moltíssimes coses. Els conflictes que tenim amb els més petits són més freqüents, però menors. Són nens que fan una demanda continua: ‘vull això, vull això’. Amb un adult no tenim aquest tipus de problemes, acaben funcionant millor. Però quan hi ha un problema, almenys entre ells, és pitjor.

No hi ha mòbils en tot el centre?

No, però hi ha cabines i ells tenen un cert temps a la setmana per fer trucades. El que la llei marca. Aquí funcionem amb un sistema motivacional intern de tres nivells. Aquells interns amb mala conducta tenen accés a les trucades el temps que determina la llei, els excel·lents tenen més temps, també més visites i poden anar a dormir més tard.

Com funciona el tema de les visites?

Tot això passa per la treballadora social. No tothom pot anar a visitar el jove, només els familiars, però s’ha de mirar bé. Es tracta que el procés sigui garantista, la idea no és que ningú ho passi malament,  és una prova més per poder treballar les habilitats de la persona.

Quin és el perfil majoritari dels interns? Són habitualment persones en risc d’exclusió?

Aquest col·lectiu representava abans el 90%. Ara realment tenim gent de classe mitjana-baixa. Pràcticament totes les persones de classe mitjana entren per agressions a familiars. Tot i que el delicte més freqüent entre els interns són els robatoris i els furts.

Treballar amb gent que ha robat és diferent que treballar amb gent que ha comès un delicte sexual o una agressió imagino…

Som persones i no sempre pots estar en blanc i fer la mateixa actuació amb tothom. Però tu com a professional els has de garantir els mateixos drets, independentment del delicte que hagi comès.

A vegades m’han entrat pessigolles a la panxa en tractar amb algun intern i ràbia i impotència de preguntar-me per què ho ha fet, és clar. Però també t’he de dir que conforme treballes amb la persona acabes descobrint la persona, i ja no veus tant el delicte. Treballes amb la persona, els seus límits i les seves capacitats.

Els menors segueixen algun programa educatiu al centre?

Ningú ingressa el centre per fer res. Tothom té una motxilla amb coses que ha d’anar fent. Els menors de 16 anys tenen educació obligatòria. A les aules vénen professors del departament d’Ensenyament. Molts nanos que a fora tenien absentisme escolar, dins el centre es treuen l’ESO. Això és positiu per la reinserció.

Després, a partir dels 16 qui vol pot seguir estudiant, però hi ha tallers específics que són productius. Els nois acaben trobant un plaer en el fet de produir i d’aprendre. Normalment han estat etiquetats socialment: ‘no sirves para nada’ ‘eres un inútil’. Tenen una etiqueta molt gran. Hi ha molta pobresa interior, els primers que no creuen en ells són ells mateixos. L’únic que poden oferir és agressivitat, mal humor… Quan els ensenyes que poden ser vàlids acaben trobant plaer en coses quotidianes.

El paper de la família és important?

Sí, i quanta més estructura social i familiar tingui una persona, millor. Això és important. No és el mateix el cas d’un nano que té la seva família normalitzada, que sap que tindrà un sostre, tindrà menjar assegurat que el d’un nano que no té la família aquí, que té 18 anys, no té cap recurs legal on pugui anar, no té feina, no té títols acadèmics… El pronòstic de reinserció és totalment diferent.

Feu un seguiment posterior a l’estada al centre?

No, perquè des que el jove surt del centre no tenim potestat legal per fer-ho. Al centre treballem en xarxa per buscar tots els serveis necessaris per poder vincular la persona en el moment que surti. Per exemple, si descobrim que hi ha un pis d’inserció on pot acudir, el tutor farà el possible perquè hi hagi una plaça. Si hi ha una oferta formativa que a aquesta persona li interessa, intentarem matricular-lo perquè quan surti del centre pugui tenir uns horaris regularitzats.

La reinserció és possible doncs?

Crec que la reinserció és bastant deficitària, tot i que en el cas dels menors l’etiqueta desapareix, perquè enlloc surt que ha estat intern. El problema és que a nivell social, no hi ha prou recursos.

No et sap greu deixar que marxin després?

Hi ha casos que sí, sobretot quan veus que socialment no tenen estructura, que potser la família està fora. I que serà una ànima sola enmig d’una gran ciutat, sense importar-li a ningú. Aquesta persona l’atropellen demà i ningú no plorarà la seva ànima… Alguns joves del centre són víctimes de la societat.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s