Anna Forés Miravalles

Per seguir somiant

el centre sempre és la persona

Deja un comentario

 

Canvi de paradigma (i II)

 http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/-/1005504-canvi-de-paradigma-i-ii.html

“No és el mateix posar el centre d’atenció en l’usuari de la salut (pacient) o l’educació (alumne) que en la persona

En l’article anterior esmentàvem fins a quatre coincidències en l’evolució de les polítiques sanitàries i d’ensenyament a occident. De manera resumida, eren aquestes: 1) Hem passat d’un model orientat als agents educatius o de la salut (ensenyants, personal sanitari) a un model orientat a l’alumnat o el pacient. 2) Hem passat d’un visió passiva a una visió activa del pacient/alumnat. 3) Estem passant d’uns serveis dissenyats per a una atenció reactiva i episòdica a uns serveis pensats per atendre persones al llarg de tota la seva vida. Per tant, 4) l’atenció sanitària o educativa deixarà de ser una realitat fragmentada, multi o policèntrica i desintegrada per a ser concebuda com un servei integral d’acompanyament, una autèntica ecologia de la salut o de l’aprenentatge. Altrament dit, el nou paradigma defensa una centralitat de l’alumne/pacient, basada en un empoderament actiu de la seva trajectòria d’aprenentatge i de salut, suportada per una atenció permanent al llarg de tota la seva vida, que requerirà d’un nou model integral de servei.

Val a dir que aquests quatre canvis estratègics estan representant un repte professional i organitzatiu molt rellevant i alhora són una promesa de millora en la qualitat del servei i els resultats previstos. La dedicació a aquesta tasca, doncs, diguem-ho d’entrada, és digna d’elogi i mereixedora del més alt reconeixement a dos col·lectius professionals caracteritzats a Catalunya per la seva capacitat emprenedora, de canvi i innovació.

Aquestes constatació i lloança no haurien, però, d’evitar preveure els nous perills associats a aquest autèntic canvi de paradigma. Nosaltres en voldríem comentar un. Creiem que és diferent voler posar el centre d’atenció en l’usuari de la salut o l’alumnat a posar-lo en la persona. Entre altres raons, perquè també els mestres i els sanitaris són persones. La visió reduccionista del primer cas té un clar efecte deshumanitzador ja que, obviant l’aspecte relacional, es fixa només en aquella dimensió que és objecte de tractament (el fetge o el genoll, l’aprenentatge o la innovació, el pacient o l’alumne com a clients, etc.). Quan convertim la persona en un simple portador de diversos components acabem per considerar ornaments “inútils” un conjunt d’elements que no encaixen amb l’assoliment de determinats objectius. En l’educació és el pa de cada dia. El conreu de les habilitats i competències altament aplicables ha portat la majoria de països occidentals a l’eliminació de disciplines artístiques i del pensament crític, a l’oblit del conreu de la consciència moral, la comprensió emocional o de la dimensió espiritual. Martha Nussbaum parla, provocativament, de nacions de persones amb bona formació tècnica però que no saben com criticar l’autoritat, útils generadors de riquesa però amb imaginacions maldestres. Igualment, si el centre el posem només en “sa majestat el pacient/alumne” correm el risc de cosificar (o deshumanitzar) mestres i sanitaris, convertint-los en purs expenedors o proveïdors de serveis.

Els benvinguts canvis en les polítiques sanitàries i educatives haurien d’anar acompanyats d’una qüestió no menor: al servei de què i de qui posarem les nostres energies? I aquest servei, contribuirà a fer créixer i millorar integralment les persones (educadors i sanitaris inclosos)? La salut i l’educació són formidables espais on experimentar –en paraules de Pedro Laín Entralgo– la trobada interhumana, aquella que pot incloure la relació i el tracte només objectivants (l’altre com a simple objecte, obstacle o instrument) o bé la possibilitat transformadora d’una profunda relació terapèutica o educativa que considera l’altre com a persona incloent-hi les dimensions activa, cognoscitiva i afectiva. L’escolta profunda, l’aportació de sentit, la participació conscient en la vida dels altres, la presència plena en els seus processos d’aprenentatge o de guariment van més enllà de l’objectivació de l’altre com a usuari, alumne o professional. El perill, doncs, de l’Students first o el Patients first (igual que el Learning first, etc.) és la cosificació. Recordeu el plany atribuït a Henry Ford quan contractava treballadors: “Per què sempre que demano dues mans, em vénen amb un cervell [o un cor, potser afegiria avui] incorporat?” La temptació fordiana de l’extirpació segueix avui ben present. Per això advertim del perill de la deshumanització.

Una visió integral del servei a la persona –sigui en el món educatiu o de la salut– ha d’incloure per tant un debat sobre els fonaments del model. Nussbaum suggereix un model on el que importa són les oportunitats o capacitats que cada persona té, en àrees clau que van des de la vida, la salut i la integritat física fins a la llibertat política, la participació política i l’educació. Un model, al capdavall, que té per objectiu final un desenvolupament humà més integrat i integrador.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s