Anna Forés Miravalles

Per seguir somiant

Marina Garcés: “Ens estem fent mal amb l’hostilitat amb què ens adrecem els uns als altres”

Deja un comentario

 

http://m.ara.cat/societat/MARINAGARCES-fent-lhostilitat-adrecem-altres_0_1661233910.html

La filòsofa Marina Garcés / PERE TORDERA

Antoni Bassas01/10/2016 23:40

¿Diu que, de jove, a finals dels anys 80, va sentir por i fàstic de la vida que l’estava esperant?

Sí, hi he posat paraules molts anys després, però sentia una sensació de rebuig, gairebé física, d’entrar en un món en què la vida s’estava privatitzant. Ja se’ns convidava a fer una trajectòria d’èxit o fracàs, de capitalitzar els currículums, de fer de la vida un capital i del nom una marca, i això a mi em tirava enrere. Era incapaç de triar una carrera. I aleshores es va creuar amb mi la temptació una mica fosca d’estudiar filosofia. I amb els anys he confirmat que va ser una bona opció. En lloc de quedar-me tancada en el disgust o el fàstic, vaig trobar un altre camí.

¿O sigui que, més que una carrera, va buscar un refugi?

Vaig buscar una altra porta, tot el contrari d’un refugi. Aquesta és una visió molt equivocada de la filosofia. Els grecs ja es reien dels filòsofs, dels que anaven mirant amunt i ensopegaven. La filosofia em va permetre seguir desencaixada en el món, però en lloc de fer-ne un impediment per actuar vaig obrir espais des d’on posar-se a pensar el que verdaderament ens importa.

Per això diu que la filosofia la va salvar d’una mort en vida.

En filosofia es parla de les passions tristes: el maltractament, la misèria afectiva, la impotència, la incultura… tot això que impedeix de mirar els altres. Això és una mort en vida, i pot estar vestida fins i tot d’èxit, perquè hi ha molt reconeixement construït sobre aquesta misèria vital. I la filosofia et desperta. Però no dóna una visió clara del món sinó que encén flames, encén l’opció de dir que això no té per què ser així. En aquest sentit és alhora inquietant i subversiva.

Però hi ha gent que troba les seves flames al voltant de l’empresa que ha muntat i dels 40 treballadors que ha arribat a tenir. Això no seria mort en vida, no?

No, per això jo diferenciava entre aquelles vides que només fan funcionar el que els és donat i la possibilitat de crear realitat. Què hi fem aquí? ¿Hem vingut a escalfar la cadira, com es deia a les escoles? ¿O hem vingut a fer alguna cosa més, amb humilitat i valentia? Si ens preguntéssim “¿M’importa realment la persona amb qui convisc?”, “¿M’importa realment aquesta empresa que he creat i el que ofereix al món?”, això són preguntes filosòfiques en el sentit que no són elucubracions sobre coses intangibles.

Què passa si la resposta és “Sí que m’importa, perquè em permet pagar les factures a final de mes”?

Fa uns anys vaig escriure una carta als meus estudiants de filosofia on els deia: no oblideu de preguntar-vos de què viureu, perquè si no t’ho planteges mai acabaràs pagant la teva vida amb massa temps de vida. Les condicions materials de vida són importantíssimes per a la nostra llibertat.

Vostè proposa organitzar la vida a partir de la pregunta: jo què voldria? I l’oposa a la que ens fem normalment: jo quines possibilitats tinc?

És la meva obsessió personal més sostinguda. Hem convertit la vida política, social, íntima, en un menú d’opcions, un menú que ens posa només en situació d’acceptar o renunciar. I les opcions possibles ens tanquen en una presó. Què és pensar? Pensar són aquells possibles que alteren el mapa dels possibles, alterar els menús que ens han escrit.

Quina resposta obté dels joves estudiants amb el “Tu què voldries?”?

He vist homes immensos tremolar davant meu quan els faig una pregunta d’aquestes. I ara tenim uns joves amb una obediència d’un tipus nou, que no és ja la por a l’autoritat, perquè avui ni pares, ni mares, ni professors no som autoritaris, però en canvi ells són molt obedients. Sobretot en una cultura dels procediments i les instruccions. Si em dius què he de fer, ho faré perfecte. Ara, si no em dius què he de fer, em deixes en el buit. Quan els estudiants em vénen a proposar treballs i els pregunto per què els interessa allò, tremolen. Tenen por d’exposar-se. I viure és exposar-se, deixar la pell al descobert, deixar-se afectar per les conseqüències dels actes i les relacions.

Quina societat del futur prefiguren els seus estudiants amb els seus interessos?

No es projecten gens en el futur, i alhora instrumentalitzen molt cada una de les coses que fan, que a mi és on em revolten. Hi ha un càlcul molt immediat de costos-beneficis, esforços-resultats. Se’ls diu contínuament que viuran un futur del qual no sabem res, que les professions no tindran res a veure. Això és un dels missatges que ara dóna l’escola, i per a mi és molt erroni. No és veritat que no sapiguem res del món que vindrà. Si mirem què està passant podem saber-ne bastantes coses, i no gaire esperançadores. Que no treballarem tota la vida del mateix no vol dir que hàgim d’estar disposats que el món sigui qualsevol cosa i que ens hàgim d’adaptar a tot el que ve. Els compromisos són molt poc estables, i poc radicals, trobo jo.

No fa gaire un professor de la Universitat del País Basc em deia que detectava tres grans interessos entre els seus alumnes: el feminisme, l’ecologisme i el veganisme.

Sí, les qüestions de gènere avui són en primer pla de tot. Les estudiants de filosofia em reclamen gairebé un pla d’estudis paritari, i la filosofia té la tradició que té i jo no me la puc inventar. I aquí ve una de les meves crítiques: hi ha un tipus de feminisme només per a noies que estudien temes de gènere, i que només llegeixen activistes de gènere. Hi ha un tipus d’ecologisme ambientalista que en lloc d’apel·lar-nos realment com a espècie, també segmenta determinats temes per a determinats activistes.

En el llibre es pregunta per què la gent no es revolta.

Insisteixo amb la pregunta perquè no en tinc la resposta. Si alguna cosa em preocupa ara, amb el que estem vivint, és l’alt nivell de resignació i obediència.

Però, per ser justos, hem tingut el 15-M i a Catalunya tenim el procés, que són dos fenòmens de revolta.

I tant, i hi ha molta història oblidada de quines han sigut les forges i els obradors d’on han nascut accions d’aquest tipus. Però preguntem-nos quins són els nosaltres de la nostra vida política actual. En teníem uns, que venien d’un tipus de societats amb un tipus d’organització de classes, de família, de nacions, d’estats, etc. I ara jo crec que estem en un canvi de cartografia dels nostres escenaris polítics molt profund. I que és mundial. Què et fa part d’un destí col·lectiu amb altres? No ho tenim gens clar.

A vegades acabes de mirar les notícies i dius “Avui no ha passat res”. Vostè proposa distingir entre realitat i simulacre.

Sí, aquesta sensació que cada dia és històric però en realitat és el mateix que el d’ahir. I jo em pregunto: què seria que passés alguna cosa? Doncs que hi hagués alguna mena d’irreversibilitat en allò que ha passat. Què és irreversible? En la vida podríem dir que la mort. Per això la mort segueix sent un dels fets més ocults, perquè, en el fons, no suportem la irreversibilitat. Però és que quan es pren una decisió política també hauria de ser irreversible. No vol dir que fos una condemna per sempre, sinó que el que passarà a partir d’aquí tingui a veure amb aquella decisió. I en la vida, igual. Quan ens declarem, quan es té un fill, quan es fa una classe, no pot ser que no hagi passat res. Gestionem els nostres afectes com si es poguessin esborrar a cop de clic… i així també ho fem en la vida política: que passin coses però que no passi res. ¿Estem disposats que passin canvis socials i polítics de veritat? Veig molt foc d’artifici i poca batalla. Molt foc vol dir que hi ha un nivell d’hostilitat en l’esfera pública, en les relacions privades i les xarxes socials, que ens estem fent mal en la manera com ens adrecem els uns als altres, amb una exacerbació, una violència, una hostilitat enormes, però que no són veritable antagonisme. L’antagonisme és bo. L’hostilitat és estèril, desertitza, arrasa. I l’hostilitat és un simulacre de l’antagonisme. ¿I si fóssim una mica més simpàtics els uns amb els altres? Ens ha d’importar viure amb aquells que no hem triat, que són al nostre vagó de metro. En aquests moments em preocupa el maltractament, la nostra condició política de ser maltractats.

Maltractats?

Som maltractats (precarització de la vida, de condicions laborals) i maltractadors (com estem depredant les condicions de vida sobre el planeta). Si cadascú de nosaltres pot maltractar-se tant, no és casual que maltractem tant el planeta, a qui ve de fora, a les dones o a qui sigui. “Oh, Europa, quina vergonya!” Esclar que fa vergonya. Però l’escàndol moral no aporta res. La pregunta és: de què està feta aquesta Europa que ens fa vergonya? Entre altres coses, de gent que té por de perdre petits privilegis. I d’incultura. La incultura profunda amb la qual s’amaga la nostra societat del coneixement.

Quina contradicció.

Sí, per a mi hi ha incultura quan els sabers deixen de tenir capacitat de transformar la vida. Avui el món acadèmic és profundament inculte, perquè ha separat els sabers que s’hi produeixen de la vida. Hi ha un analfabetisme profund en aquesta desconnexió, que és la causa de tanta obediència, perquè sabem coses que no tenen relació amb res. El problema de l’educació és un dels més grossos: com abordem aquesta incultura que creix amagada perquè estem saturats de coneixements interessantíssims i ens focalitzem en metodologia i en innovació educativa. Però si no tornem a connectar vida i sabers, és igual que els posem més tecnologies, no haurà canviat la nostra condició humana.

Té fills?

Sí, dos, un nen i una nena de 9 anys.

Què diran en el futur quan completin la frase “La meva mare sempre deia…”?

Que no tinguin por. És el que més els dic. Poden tenir por, però que la sàpiguen perdre. Aprendre a cuidar-se perdent la por crec que és el més important que podem ensenyar als nostres fills, i també que ens podem donar els uns als altres.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s