Anna Forés Miravalles

Per seguir somiant

Josep Maria Terricabras, filòsof     “La majoria de les pors avui són fabricades”

Deja un comentario

 

Valors 141. La por

 

Una por difusa però altament tensionant recorre Europa. Pels atacs jihadistes, sobretot, però també per la crisi dels refugiats, per la pèrdua del benestar de les classes mitjanes, per l’auge del populisme de dreta i esquerra i de les expressions xenòfobes… vivim immersos en un moment especialment complicat per la trajectòria de la Unió Europea, a la qual l’abandó del club comunitari per part del Regne Unit contribueix també.

De tot això en parla el número de Valors d’octubre amb Josep Maria Terricabras, filòsof i actual diputat al Parlament Europeu. “La majoria de pors són fabricades”, alerta Terricabras, en una visió crítica del que està succeint però alhora esperançada.

 

El 2014 Josep Maria Terricabras va canviar la seva vida centrada en la filosofia –catedràtic a la Universitat de Girona i director de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani– per dedicar-se a la política. Des d’aleshores viu entre Girona, Barcelona i Brussel·les. En un dels seus viatges a la capital catalana, mentre les pàgines dels diaris tornen a anar plenes d’imatges de refugiats i notícies relacionades amb terrorisme islàmic, conversem amb ell sobre la por a Europa.

Si tenim en compte el context actual, podem qualificar la societat de poruga?
En primer lloc hauríem de distingir entre la causa de la por i l’objecte de la por. Ho dic perquè hi poden haver coses que ens facin por, però també objectes cap els quals dirigim la nostra por; per tant, la por, en molts casos és produïda.

Posi un exemple…
Per què, generalment, si ens trobem un negre pel carrer ens fa més por que un blanc? Igual passa amb un pobre, amb un noi que porta pírcings… Doncs perquè ens ho han ensenyat així! Són objectes vers els quals suposadament hem de dirigir la nostra por, encara que la persona en qüestió no en faci. És molt important fer aquesta distinció. De fet, si fossin les coses les que ens fessin por, tothom tindria les mateixes pors arreu del món. Un negre també faria por a l’Àfrica! Dit d’una altra manera, el poder sap cap on ha de dirigir les nostres pors.

Això vol dir que algú fomenta les nostres pors que patim?
Oi, tant! La immensa majoria de les pors són fabricades. També cal distingir entre la por i l’espant, aquest darrer produït momentàniament per una cosa inesperada. Els espants, a diferència de les pors, són espontanis. La por és un sentiment més profund, més arrelat i que s’ha cultivat, que es cultiva i que es podria descultivar. La por, per tant, és ideològica. Que la gent tingui pors segurament és un fenomen relativament natural, però després el poder ho aprofita per escollir quines pors hem de tenir. Quan una mare o pare diu al seu fill o filla abans d’anar a dormir: “No tinguis por que tancaré el llum…”, està ensenyant al seu fill que la fosca fa por.

Per tant, podem indicar quin són avui en dia els principals constructors de pors de la nostra societat?
Sí, són aquells que ens eduquen: els poders públics, la família, l’escola… Les pors s’eduquen. Ara bé, en certs contextos socials les pors són tan arrelades que els mateixos que la transmeten ni se n’adonen. Ho troben natural. I diuen coses tan estúpides com: “La naturalesa ens ha fet així”. Quan la naturalesa és ben poca cosa, el percentatge més gran de l’home és cultura. Ara bé, no podem oblidar que l’educació de l’home ha estat llarga. Ara, per exemple, a diferència dels homes prehistòrics, només ens preocupa que un llamp ens pugui caure a sobre, però ja no ens fan por. En canvi els nostres avantpassats sí que tenien por a la naturalesa.

Que en època medieval un ciutadà analfabet i ignorant de l’actualitat del món fos manipulat pels poders de l’època resulta creïble. Però, avui, que passi el mateix en una societat majoritàriament alfabetitzada, informada, hiperconnectada… No és més difícil?
En el fons, com a mínim en els seus temps inicials, l’educació és control. Ara hem sabut que a Corea, el seu líder Kim Jong-Un, ha executat el seu ministre d’Educació per seure indegudament. Si aquí féssim això tots acabaríem malament! Nosaltres, però, ensenyem els nens com agafar correctament el llapis, a escriure i a llegir, els diem com han de seure… El control a l’escola també és brutal. Ara bé, hem de distingir dos tipus de controls: uns que tenen finalitat en si mateixos i uns altres que es desborden.

Posi un exemple.
Quan jo controlo un nen o nena perquè llegeixi o escrigui, li ofereixo una tècnica que un altre dia li permetrà dir coses en contra meva i llegir coses que jo no voldria. Són tècniques de control que li aporten llibertat. En canvi, hi ha controls –tots aquells que estan lligats a la disciplina com un abús de poder– que són absolutament absurds i negatius. En resum, en l’educació hem de revisar moltes coses, però en els seus justos termes. I els sentiments i les emocions, com la por, s’aprenen.

Comentava que els poders públics també poden ser generadors de pors. Que això ho digui una persona que ha abandonat temporalment la seva càtedra de filosofia a la Universitat de Girona per una carrera política al Parlament Europeu, com a mínim, sorprèn. Com els poders polítics poden generar por?
El canvi ha estat facinant. De vegades, quan als meus col·legues els faig aquestes reflexions em mirem amb una cara de gran sorpresa. I es pregunten: “D’on surt ara aquest?”. Però crec interessant mirar les coses des d’un angle diferent. El jihadisme –que mata tant persones nostres com dels seus, independentment de si saben l’Alcorà, perquè tenen altres interessos–, es podria tractar de moltes maneres. Però quan el president de França declara “estem en guerra”, ja sé com ho afronta. Ràpidament s’han creat mecanismes en la gent que no s’haurien d’haver creat.

Aquest estiu hem viscut diversos episodis de pànic relacionats amb aquest tema.
Quan a Platja d’Aro la gent surt disparada perquè uns quants fan festa i uns altres creuen que viuen un atac terrorista, es demostra que estem creant una societat espantada, que no podrà sortir de casa ni tirar petards i coets. Estem fabricant una societat molt més controlada del que seria normal i això es fa des del poder. Molts dels judicis que se’ns ensenyen a fer són terribles. No és absolutament indigne que uns policies facin treure la roba a una senyora que va amb burquini a una platja francesa i que ningú protesti? Que obliguen a vestir la que va despullada? Què és això? D’aquesta manera es crea, per part dels poders públics, una sensació de desemparament i de projecció negativa contra aquells que són diferents. Endefinitva, la diferència cada cop és menys respectada.

Se n’arriba a parlar del concepte de por al Parlament Europeu?
No se’n parla en els termes que ho faig jo, però tothom accepta, com un fet, que avui en dia hi ha por. Igual que hi ha moments que estem en època de pluja o de sequera avui estem en època de por i per això les solucions acostumen a ser policials i militars. (…)

Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s