Anna Forés Miravalles

Per seguir somiant

Cap a la (necessària) actualització del sistema de protecció de la infància i adolescència tutelada

Deja un comentario

 

http://www.social.cat/opinio/6583/cap-a-la-necessaria-actualitzacio-del-sistema-de-proteccio-de-la-infancia-i-adolescencia-tcap-a-la-necessaria-actualitzacio-del-sistema-de-proteccio-de-la-infancia-i-adolescencia-t?utm_source=dlvr.it&utm_medium=facebook

 

Als darrers mesos, en diferents mitjans de comunicació han proliferat nombroses notícies relacionades amb l’ infància i adolescència tutelada. En aquest sentit, s’ha posat en dubte el propi marc d’intervenció, fent una clara referència al sistema de protecció de l’infància i adolescència tutelada. De manera ineludible, això afecta a tot el que concerneix a l’organisme públic que vetlla per l’execució de l’esmentat sistema, es a dir, la Direcció General d’Atenció a l’Infància i Adolescència (en endavant DGAIA).

En gairebé la seva totalitat, les notícies relacionades amb la infància i adolescència tutelada, aboquen la seva realitat sobre la mala praxi generada pels professionals o la pròpia opacitat del sistema. No obstant això, no proliferen notícies sobre l’encomiable praxi realitzada per tot el nodrit i heterogeni grup de professionals que configuren la pròpia DGAIA, fet que atorga una enorme invisibilitat al sistema i en conseqüència, dels drets de la infància i adolescència tutelada.

El sistema de protecció d’infància i adolescència en risc sempre ha estat pioner al llarg de l’Estat. Tenim un model de protecció que ha estat mirall per als models d’altres Comunitats Autònomes, on els professionals de l’àmbit socioeducatiu han estat a l’avantguarda a l’hora de generar un marc que permeti realitzar la nostra praxi en un àmbit tan complex com el que aquestes línies susciten. Ara bé, després de dècades de funcionament, això ens permet als professionals que formem part del sistema, ser summament crítics amb el mateix. Com magistralment afirma un company de professió en el seu article Els nens del President (VII) DGAIA ets tu, la DGAIA són tots i cada un dels professionals que la sostenen, que la formen, que la fan funcionar, i que té veritable sentit en el moment en que fa seves les necessitats dels infants, i escolta la veu dels qui cuiden d’ells”.

En aquest sentit i subscrivint aquestes paraules, cal que siguem els propis professionals que posem en dubte los- no pocs- dèficits que ha generat el nostre sistema. Des d’un prisma de vista jurídic, social i educatiu, l’actual sistema de protecció a la infància i adolescència en risc d’exclusió social allunyat vehement del seu model predecessor: El model tutelar. Almenys d’això es desprèn determinats resultats que es van iniciar fa tres dècades amb la segregació entre els joves desemparats i els joves infractors- suposant així la imperant necessitat de diferenciar el model de protecció del model de justícia juvenil-, però també amb la professionalització de la figura del / la educador / a social, o la creació d’un marc comú per detectar precoçment qualsevol indici d’abandonament, negligència o maltractament infantojuvenil entre d’altres.

Tot això ha estat possible mitjançant les graduals conquestes jurídiques a través de la instauració de successives lleis per a la protecció dels drets de la infància i adolescència, culminada amb la promulgació de la Llei 14/2010 dels Drets i Oportunitats a la Infància i Adolescència. Però – malgrat aquestes fites, hi ha altres elements objectius que disten molt de la superació del model tutelar i que  ens obliguen com a professionals a posar en veu d’alarma sobre la necessària actualització de l’actual model de protecció a la infància i adolescència tutelada.

Molts d’aquests elements no només han estat denunciats en les darreres setmanes pels mass media, sinó que també han estat objecte de denuncia des de fa anys tant pel Síndic de Greuges com pels sindicats laborals i socials, apuntat tots dos a una creixent saturació del propi sistema. En aquest sentit, l’òptima reconversió a la qual al·ludeix els presents línies passant a la nostra manera de veure- per tres línies estratègiques amb una última finalitat: vetllar per una major individualització de les respostes que atorguem els professionals de la DGAIA cap a l’ infància i adolescència tutelada.

En primer lloc cal urgentment modificar l’actual model d’atenció residencial. Aquesta modificació passa per una vital reducció del nombre de places de nens, nenes i joves atesos. Aquesta lògica tenia el seu objecte d’intervenció en el propi model tutelar,  on s’atenien desenes de nens en una mateixa institució.

En l’actualitat encara existeixen Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) amb 30, 40 i gairebé 50 places, tot i que majoritàriament ronden entre la vintena de places. Si volem normalitzar la vida d’aquests nens tutelats, el nostre objecte d’intervenció ha de passar per una màxima i eficaç atenció socioeducativa, que ineludiblement passa per una reducció del nombre de places establerts als centres.

En concret, la individualització de les respostes passa per l’atenció de fins a un màxim de 6 nens i al seu torn que aquests siguin atesos en la pròpia xarxa comunitària, és a dir, integrats en la pròpia població i no allunyats com succeeix en la majoria dels macro centres. Es reduiria a la nostra manera de veure l’enorme violència existent en l’actualitat en la vida quotidiana. Parlem no només de violència física cap a l’equip educatiu o exercida entre iguals, sinó aquella violència subjectiva i invisible (violència verbal, violència emocional o psicològica) que pateixen altres menors davant els comportaments disruptius d’altres amb els quals (co)habiten, generant una creixent polivictimizació en la figura de l’infància tutelada. I no és que  ingressen en un centre per evitar que puguin ser víctimes de negligència o maltractament en el seu nucli d’origen?

D’altra banda, la necessària reconversió a la qual al·ludim en el present article passa per una major i eficaç atenció en el nucli familiar. Els educadors i educadores socials percebem que els casos que arriben en els últims mesos als centres estan cada vegada més cronificats des d’un punt de vista social, educatiu i familiar. Casos on no s’ha detectat de manera precoç aspectes relacionats amb la salut mental tant dels propis nens com en algun dels seus progenitors, on hi ha un alt índex d’absentisme escolar, escassegen hàbits d’interrelació social o aspectes relacionats amb la salut, l’educació o la higiene a la vida quotidiana dels menors.

La solució no passa per l’ ingrés dels menors en una institució pública, sinó per la ponderació d’aquelles estratègies que intentin pal·liar els dèficits intrafamiliars en el seu nucli familiar d’origen. Per a això és necessari l’augment de professionals que treballen en els diferents Equips d’Atenció a la Infància i Adolescència (EAIA), incloent la figura de l’educador de família, on s’intenti donar poder a les famílies per reduir els factors de risc que poden propiciar l’assumpció de la tutela per part de l’Administració. Amb això s’evitaria al nostre entendre, tot el sofriment que pot generar en els més vulnerables, l’ingrés en un centre de menors, com es va apuntar mesos enrere.

Finalment, la nostra tercera proposta passa per una inexorable necessitat de reduir la incipient opacitat que genera el sistema. La fervent externalizació- eufemisme de privatització- dels serveis públics dirigits cap a la infància i adolescència tutelada ha generat la proliferació de multitud d’empreses que gestionen en l’actualitat els centres residencials que atenen la infància i adolescència tutelada.

Cal per tant, la creació d’un organisme públic i multidisciplinar- compost tant per les administracions i entitats com per aquells professionals experts en infància i adolescència-, que vetlli tant per la fiscalització i auditoria de totes aquelles entitats que gestionen els centres residencials- on es paga un mínim superior als 3.000 euros mensuals per cada infant atès-, com per la ponderació d’aquells criteris professionals, socials i educatius per tal d’homogeneïtzar les respostes atorgades per l’administració.

La homogeneïtzació a la qual apel·lem a les línies predecessores fa al·lusió a la disparitat de criteris a l’hora de gestionar els centres, on hi ingents diferències entre uns centres i altres en multitud d’aspectes, que passen per aspectes relacionats amb la salut i vida quotidiana de la infància tutelada (centres amb servei de càtering o centres on la neteja de l’immoble la realitza l’equip educatiu) a aspectes relacionats amb l’oci o les escasses respostes davant nens amb necessitats educatives especials.

En síntesi, cal una reconversió del sistema actual de protecció a la infància i adolescència, on aquest tingui major participació en la vida quotidiana dels centres, i sigui objecte d’una individualització de les respostes que eviti en tota regla, un maltractament institucional o la duplicació de totes aquelles vivències i experiències negatives en la vida quotidiana mitjançant la qual va ser tutelat.

Els professionals que conformem el propi sistema, som els primers que ens hem de llevar davant la praxi executada en l’actualitat, posant els fonaments del necessari futur sistema, i per tant, dels drets de la infància i adolescència tutelada.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s