Anna Forés Miravalles

Per seguir somiant

Cavaller Floïd, biografies que fan història

Deja un comentario

http://static0.grup62.cat/llibres_contingut_extra/35/34413_EL_CAVALLER_FLOID.pdf

 

http://www.vilaweb.cat/noticies/el-cavaller-floid-primer-dels-primers-segon-de-ningu/

A primer cop d’ull una biografia de sis-centes pàgines podria semblar una exageració. No sempre és així, però: hi ha vegades que la dimensió del protagonista fa que aquest aparent excés sigui justificat. I si l’individu en qüestió, a més a més de posseir una personalitat volcànica, ha consagrat la seva vida a un munt d’activitats en diversos àmbits –i sempre amb èxit– és ben probable que aquella quantitat de pàgines acabi essent proporcional a les característiques del biografiat.

Aquest és el cas del llibre que fa uns dies ha publicat Edicions Proa amb el títol El cavaller Floïd. Biografia de Joan B. Cendrós. L’autor, el periodista Genís Sinca (Manresa, 1970), ha tingut accés als arxius personals de Cendrós i partint d’aquesta informació ha escrit el que, al meu parer, és un dels llibres més reveladors sobre la història de la resistència cultural catalana durant el franquisme.

Una recerca de quasi cinc anys
Uns voluminosos arxius personals amb els quals Sinca va entrar en contacte per primera vegada l’any 2012 i que demostren que JBC era, entre altres coses, un home conscient de la gran importància que té, de cara al futur, deixar tots els documents ben ordenats i endreçats. Un capteniment que, per desgràcia, no és l’habitual.

Han estat quasi cinc anys d’immersió en l’univers de Cendrós al qual va entrar sota el guiatge de la senyora Rosa Maria Jorba, la seva vídua. Una recerca feta, a més a més, sense cap limitació aparent, perquè en el llibre s’aborden aspectes del personatge molt variats: des dels que són de domini públic fins als que podríem considerar que pertanyen a la seva esfera més íntima. Un treball d’investigació, doncs, que ha portat Genís Sinca a estudiar cartes personals i a conèixer gent i indrets relacionats amb JBC. I que, pel que li he sentit comentar no fa gaire, a mesura que avançava li anava posant al descobert noves branques en el tronc potent dels setanta anys que va viure Joan Baptista Cendrós.

Les dones de la resistència
El cavaller Floïd comença amb la presència de Rosa Maria Jorba, que és qui obre de bat a bat armaris i calaixos al periodista mentre li explica com va ser que el seu marit s’enamorés d’ella el 1946 en una funció al Liceu. Un protagonisme, el de la vídua de JBC, latent al llarg de tot el llibre i que tornem a trobar en el capítol final del llibre. Un fet que m’ha recordat molt les Memòries d’un segle d’or (Proa 2008), de Joan Triadú, on també la seva muller tenia, amb to de clar homenatge, una presència important de cap a cap del text.

Això em porta a pensar que potser valdria la pena que algú es dediqués a estudiar el paper –injustament oblidat, em sembla– que les respectives mullers varen jugar en la vida i en l’acció dels nostres resistents interiors durant el franquisme. Parlo, per exemple, dels Benet, Manent, Passola, Tremoleda, Sarsanedas, Carulla i un llarg etcètera que tancaríem amb Cendrós i Triadú, ja esmentats. Uns testimonis que, dissortadament, en la majoria dels casos ja no podrem conèixer de primera mà però que ens podrien arribar a través dels seus fills.

El cavaller Floïd ens posa en contacte amb Joan Baptista Cendrós, un personatge de talla gegantina carregat amb unes energies desbordants i que fins ara havia quedat difuminat en un injust segon terme. ‘Un catalanista de pedra picada, valent, impulsiu, disposat a tot per a la supervivència de la cultura catalana…’ (p. 14). Un home, en fi, ric, respectat, temut, admirat i odiat a parts iguals que no es mossegava la llengua quan s’havia d’anar a veure, per queixar-se, el governador civil o el ministre Fraga i que no va tenir tampoc ni el menor escrúpol quan, l’any 1966, va haver d’engegar a pastar fang Tarradellas mateix, després d’aguantar en silenci durant dues hores les seves invectives contra Òmnium Cultural.

Un revolucionari cultural
Cendrós era, doncs, un heterodox inclassificable que tenia les idees molt clares i tant se li’n donava si havia de remar contra corrent. Vegeu, si no, com en aquells temps d’antifranquisme progre de la gauche divine que bandejava el català perquè feia burgès, ell contribuïa, amb uns quants mecenes més, a la creació d’iniciatives com l’Òmnium, perquè ‘el qualificatiu “cultural” ha estat sempre un qualificatiu revolucionari’ (p. 19). I d’això se n’enorgullia.

La cosa més important, però, que al meu parer fa que l’exemple de JBC sigui ara mateix tan estimulant i aprofitable és el fet que ell i els de la seva generació eren, en afortunada definició d’Albert Manent, uns ‘invictes’ que, lluny de repenjar-se en el victimisme estèril, mai no van considerar que haguessin perdut la guerra. Una actitud que fóra bo que s’encomanés als practicants de l”ai, ai, ai’, del ‘vols dir que ens en sortirem?’ i del ‘no ho veig clar’, tan habituals en els nostres temps.

Un funeral trist
Un dels capítols més significatius del llibre és el que gira entorn del funeral de JBC. Una vintena de pàgines en què es parla de Jordi Pujol i del trist final de Banca Catalana. Sobre aquest darrer assumpte, Sinca reprodueix unes paraules de Joan Carreras ben dramàtiques: ‘La fracassada iniciativa bancària, encara que ben intencionada, li havia ocasionat tants maldecaps, i potser, fins i tot la mort’ (p. 47). Pel que fa a Jordi Pujol, amb qui JBC mantenia una actitud distant, Genís Sinca explica els esforços que va fer davant tothom en acabar la cerimònia per tal de ser el primer a donar el condol a la vídua.

És un capítol força trist i marcat per l’ombra permanent de Banca Catalana que ens presenta un Cendrós crepuscular i molt desencisat pel que considerava que havia estat una manca de reacció de la gent d’aquí. I que, per tant, almenys en aquesta ocasió, no valia l’excusa d’atribuir les culpes als poders espanyols.

No hem d’oblidar que era un empresari d’èxit i, per tant, poc acostumat als fracassos o a abaixar el cap. I durant la seva relació amb Jordi Pujol li va tocar claudicar no una vegada sinó dues. La primera, quan va haver d’acceptar que Esquerra Democràtica de Catalunya, el partit que havien fundat ell, Trias Fargas i Macià Alavedra, es dissolgués dintre de Convergència. La segona, quan Pujol va anunciar a l’equip responsable de Banca Catalana que se n’allunyava perquè en aquell moment calia ‘fer política’.

Els Cendrós i els Carbonell
Després dels dos magnífics capítols inicials –’Els invictes’ i ‘El funeral’– que serveixen per a emmarcar des d’un bon principi la figura de JBC, El cavaller Floïd avança seguint la cronologia per explicar els orígens familiars a Valls, la barberia del pare i l’oncle i la seva instal·lació a Barcelona, amb la mirada fixa en Buenos Aires, ciutat on pensaven emigrar tan aviat com els fos possible.

S’hi parla també dels Carbonell, la família materna, que en anar-se’n cap a Barcelona conta la llegenda que varen rebre d’un pare escolapi una ampolleta amb un suc guaridor que seria la base de l’Haugrol, l’invent a partir del qual es va construir l’imperi familiar. Val molt la pena també de llegir l’apartat on es defineix els Carbonell amb una expressió molt típica de Valls: uns ‘xuïts’. És a dir, gent que anaven pel món tibats, presumits, llampants, que res no els encantava i que no estaven per històries (p. 90 i ss).

També és remarcable la quantitat de testimonis de fora de la família que ha aconseguit trobar l’autor. Persones que ‘varen fer olor de Floïd tota la vida’ i que aporten al relat –ells o els seus descendents més directes– un punt de vista complementari molt enriquidor. Parlo de Francesc Baldrich, de Joan Garcia, de l’Urgell (segon cognom de Jaume Sendrós), del comptable Francesc Salvadó o de Santiago, el xofer de JBC.

El mecenatge i Ramon Aramon
De fet, qui va descobrir a Cendrós la importància del mecenatge fou Ramon Aramon, l’home que va salvar l’Institut d’Estudis Catalans de la desaparició en mans franquistes l’any 1942. Segons paraules de Maria Aurèlia Capmany, ‘Ramon Aramon no va demanar permís, ni va tenir paciència, ni es va penedir de res: va decidir que la derrota no existia’ (p. 170). Una actitud irreductible que, combinada amb la seva condició de triomfador en els negocis, Cendrós va fer seva des del primer moment i que el va fer imparable, tal com li reconeix Jaume Miravitlles en una dedicatòria de 1965: ‘A J. B. Cendrós, primer dels primers, segon de ningú.’

Les pàgines d’El cavaller Floïd continuen avançant per la trajectòria vital del protagonista, un home de caràcter volcànic i sense manies que no dubtava a definir-se com un ‘xovinista professional’. I hi van entrant personatges importants per a Cendrós, com mossèn Pere Ribot, el poeta-capellà del Montseny, o moments decisius de la seva vida com quan, l’any 1955, després de la mort de la seva mare, decideix de fer una transformació estètica de la seva persona que a partir d’aleshores va utilitzar jaquetes de colors vius, botins de pell i patilles en forma de pota de conill.

El Premi Sant Jordi, Òmnium i París
Com he dit més amunt, El cavaller Floïd posa a l’abast del lector detalls poc coneguts de la resistència cultural contra el franquisme i ens parla d’iniciatives agosarades (moltes encara en actiu) en les quals la implicació personal i econòmica de JBC va ser incondicional i generosa.

Eren gent (Millet, Carulla, Cendrós…) que, d’acord, tenien molts diners, però que no vacil·laven a l’hora de jugar-se-la i que s’implicaven a fons en els projectes que emprenien. Si una idea no funcionava o bé el règim l’atacava frontalment miraven de girar-la de la manera més discreta possible i continuar…

És, per exemple, el cas de la creació d’una seu d’Òmnium Cultural a París l’any 1963 com a plataforma de projecció exterior de l’entitat arran del tancament governatiu de què fou objecte durant quatre anys. Aquí és on el llibre ens permet de descobrir la figura d’un altre personatge poc conegut: el músic Narcís Bonet i Armengol, responsable d’aquella delegació a la capital francesa.

És, precisament, en aquest context que l’any 1966 va sorgir la idea, també poc coneguda, de portar Raimon a París i fer-lo debutar amb un recital a la Mutualité, amb una àmplia cobertura de premsa i un reportatge paral·lel sobre Xàtiva i els escenaris per on es movia el cantant a la televisió francesa. D’aquí va venir que l’empresari de l’Olympia es fixés en ell i li oferís poques setmanes després l’escenari on acabava d’actuar gent important com, per exemple, Bob Dylan. Una experiència d’èxit, pagada íntegrament per JBC, que es corona amb una aparició fugaç de Joan Manuel Serrat explicada a la pàgina 342.

Aymà-Proa: el mecenes baixa a l’arena
L’any 1962 Cendrós fa un salt endavant en les seves dedicacions professionals i es llança a fer d’editor, amb un elevat grau de dedicació personal. Compra l’editorial Aymà, que tenia catàleg en castellà i en català, i dos anys després repatria des de Perpinyà la històrica editorial Proa obrint un període de quasi vint anys, fins que va cedir-ne els drets a la Fundació Enciclopèdia Catalana. Una vintena d’anys en què va publicar exactament cent títols a la mítica col·lecció ‘A tot vent’ i va potenciar la poesia dels ‘Llibres de l’Óssa Menor’.

Com a bon home d’empresa –amb una distribució de Floïd que arribava a mig món i amb l’afegitó de prestigi de produir els productes de la casa Rochas–, JBC sabia triar els seus col·laboradors més directes. Així va ser com va fitxar Joan Oliver, Pere Quart, com a director editorial al capdavant d’un equip de luxe amb els noms de Josep Maria Ainaud i Lluís Permanyer.

L’operació Carner
Un fet que descriu perfectament el tarannà de Cendrós és la seva relació amb Josep Carner. Des del 1962 impulsava un patronat promogut per Òmnium Cultural per a aconseguir el premi Nobel per al príncep dels nostres poetes. Però la història va acabar amb decepció, tal com explica Narcís Bonet a l’autor: ‘Un sector de la progressia catalana s’hi va oposar. Pensaven que la possibilitat que en Carner pogués abandonar el seu exili podia ser perjudicial per a la resta d’exiliats. La idea del Nobel per a en Carner es va enfonsar’ (p. 344).

Finalment JBC va aconseguir que el poeta, amb una salut molt limitada, pogués tornar a Catalunya l’abril de 1970, poques setmanes abans de la seva mort a Brussel·les. No s’acaba aquí, però, la devoció per Carner, perquè Cendrós va aconseguir, un cop mort el dictador. que les despulles del poeta fossin repatriades a Catalunya i que reposessin finalment en un lloc d’honor al final d’un llarg procés burocràtic que es va tancar definitivament el 1984, l’any del centenari del seu naixement.

El país de l’autoodi i la frustració
Sé que em deixo al tinter unes quantes accions més que en el llibre són prou explicades, però estic segur que si el lector ha arribat fins aquí haurà vist que la feina que ha fet Genís Sinca ha estat completa, rigorosa i eficient. En lògica coherència, com no podia ser altrament, amb allò que requeria una personalitat com la de Joan B. Cendrós.

Allò que El cavaller Floïd ens mostra són les dimensions d’un personatge que, com he dit més amunt, tenia les idees molt clares i no es mossegava la llengua a l’hora d’exposar les seves opinions, fos on fos. Ho escriu Sinca en les darreres pàgines del llibre: ‘En el país de l’autoodi i la frustració, J. B. Cendrós, amb tot el que significava, havia generat grans dosis de menyspreu, enveja i indignació, de la mateixa manera que també era respectat i admirat pel fet mateix d’haver estat, com algú havia dit, un home que no formava part del ramat, algú que, sobretot, havia portat a terme una tasca exemplar i complicada’ (p. 598).

Un home, en resum, volcànic que anava pel món amb la cara ben alta, que no s’avergonyia d’admetre que era ‘milionari, sí; però en dòlars’ i que, apassionat per Catalunya i enamorat de la vida, tenia sempre a punt la frase que el definia millor i amb què molt encertadament es tanca El cavaller Floïd: ‘He estat feliç al meu país, perquè poder lluitar pel país propi és un plaer dels déus.’

Corol·lari en forma d’exposició
Com el lector segurament ja sap, des de mitjan desembre passat fins al 30 d’abril d’enguany el Palau Robert presenta una exposició que complementa el llibre de Genís Sinca. Es titula ‘Cendrós, un empresari d’acció!’ i il·lustra amb una encertada escenografia els detalls més importants de la trajectòria del mecenes. A més a més, els comissaris de la mostra són Genís Sinca mateix i Laura, la filla petita dels Cendrós-Jorba.

Vaig visitar l’exposició tan bon punt es va inaugurar –en vaig parlar ací– i ara, un cop llegit El cavaller Floïd, hi penso tornar amb la seguretat que, tant els materials que s’hi exposen com els testimonis filmats de persones  –Pasqual Iranzo, Bru de Sala, Bonet i Armengol, Villatoro…– que el varen conèixer i, molt especialment, l’audiovisual de dotze minuts comentat per Cendrós mateix que es projecta de manera continuada, són un pas endavant molt sòlid en el coneixement –i el reconeixement– de la feina titànica d’un home admirable.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s