Anna Forés Miravalles

Per seguir somiant

Søs Bayer: “Jugar, com aprendre, només es pot fer si hi ha voluntat”

Deja un comentario

http://diarieducacio.cat/sos-bayer-jugar-aprendre-nomes-pot-hi-ha-voluntat-propia/

La mestra danesa Søs Bayer ha dedicat bona part de la seva trajectòria a estudiar el paper del joc en els infants i en les comunitats. Docent a la Facultat d’Educació de la Universitat d’Aarhus, va ser a Barcelona el cap de setmana passat –coincidint, precisament, amb el dia mundial del joc– per participar a ConCrit, una trobada de docents de diferents països que enguany ha organitzat Rosa Sensat. Bayer es mostra precabuda amb la progressiva incorporació dels jocs com a eines per aprendre. “Són propostes d’aprenentatge interessants i vàlides, però es perd l’essència del joc”, opina.

Per què considera que el joc és una part important del desenvolupament dels nens i nenes?

No ho és només pel desenvolupament dels infants, sinó com a fenomen cultural, per a tota una comunitat. Veure el joc només com una part del creixement dels nens i nenes és un error: s’ha de veure com una forma d’estar junts, de construir comunitat, de ser part d’una cultura. És important per la vida dels nens i també dels adults. Els humans sempre hem jugat. A l’Edat Mitjana ja hi veiem imatges de jocs, també com una forma de resistir o sobreviure a la realitat. Per altra banda, al llarg de la història jugar ha estat vist per la religió com una activitat plaent que s’ha d’abandonar, perquè combina el desig amb la motivació o l’autonomia i l’elecció. Per això les institucions, com ho és l’escola, sempre han tingut el joc restringit a certs espais, a certs moments, però mai integrats.

Es diu a vegades que el joc és inherent als humans. És cert?

Ens podem comparar amb els animals, que també juguen entre ells, i arribar a la conclusió que es tracta d’un fenomen biològic, però no és ben bé això. Quan diem que el joc és innat és una forma de parlar. El que és el joc és una forma de comunicació, i això ho desenvolupem des de ben petits, quan volem contactar amb els adults.

I a més de ser un fenomen cultural, també és útil per aprendre.

Jo no ho diria així. M’explico: jugar i aprendre són dues coses que s’assemblen molt per diversos motius. En primer lloc, només es pot fer si hi ha voluntat pròpia. No pots jugar o aprendre per la força, necessites motivació. En segon lloc, són activitats molt difícils de delimitar en el temps. Per molt que posem horaris, aprenem constantment. L’aprenentatge ho desborda. I amb el joc passaria el mateix: reduir el joc a una activitat, per exemple, de 20 minuts, és arruinar el joc. Si els nens i nenes saben que durarà tan poc, acaben condicionant la seva predisposició.

Formularé diferent la pregunta: quines habilitats o competències creu que el joc permet desenvolupar?

El més rellevant és que a través del joc aprenem a estar junts, a estar amb els altres, a negociar, a dialogar. És crucial. Aprens a interpretar el que pensa l’altre, a cedir, a defensar el que creus. També aprens a col·laborar, poses en pràctica la democràcia. Els nens han de decidir a què juguen, qui encarna cada rol, com canvien aquests rols al llarg del joc… Es passen l’estona parlant, negociant. I com que un dels objectius del joc és que duri en el temps, acostumen a posar-se d’acord. Fins i tot hi ha jocs, com el de tocar i parar, en què s’han de discutir les normes –fins on es pot córrer, com et salves…–, i si algú les vulnera s’ha de debatre com s’actua.

Quan comentava que l’escola ha restringit els espais de jocs per qüestions històriques, segurament hi ha una excepció, que és l’escola bressol i l’etapa d’Infantil. Per què?

Té a veure amb el tall que durant la industrialització es fa entre el treball (inclosa l’escola, que n’és una preparació) i la resta. També té a veure amb què més recentment la psicologia evolutiva ha estudiat com el joc és molt important per als més menuts, sobretot abans dels sis o set anys, quan ja poden començar a pensar en abstracte. Als països nòrdics totes les escoles bressol tenen un gran interès pel joc com una de les parts crucials de la vida dels infants.

Ara també a Secundària hi ha casos de professors que incorporen metodologies com la ludificació (o gamificació), que agafa components del joc, com la superació de reptes. Què li semblen, aquestes propostes?

Si ens cenyim a la teoria, el que fan no es pot considerar jugar. Segurament és una forma molt més entretinguda i motivadora d’aprendre que escoltant tota l’estona el mestre. És lògic que haguem adaptat els jocs a les situacions d’aprenentatge als centres, perquè s’aprèn molt, jugant. Però hem d’anar en compte a l’hora de racionalitzar el joc. D’això se’n diu didactitzar-lo. Hem d’anar amb compte perquè podem corrompre l’essència del joc. El joc ha de ser voluntari, ha de durar el que calgui i no ha de tenir cap objectiu més enllà del lúdic. Però repeteixo: propostes com les de la gamificació són interessants i vàlides.

Vostè és del parer que el joc també ha de ser lliure?

Lliure i voluntari, sí.

Necessitem joguines, per jugar?

És evident que no, però no hem d’oblidar que les joguines han sigut part del joc durant segles, com les pilotes o les cordes. Ara bé, sí que és cert que cada cop hi ha més jocs i més didactitzats, que serveixen per aprendre a comptar, a llegir… Però al final els nens acaben fent servir les joguines com ells volen. A les escoles bressol està prohibit jugar a pistoles, però ¿no has vist mai un nen agafar una peça de puzle i fer veure que dispara? Al meu país hi ha l’exemple de Lego. Ells venen els seus models, però després els nens acaben construint i deconstruint com volen.

En una entrevista, el genetista David Bueno explicava que si veus que el teu fill juga amb una ampolla com si fos un coet, l’últim que has de fer és comprar-li un coet de joguina.

Clar que no! Ja té un coet, i l’ha creat ell.

És el que s’anomena el joc simbòlic: quan els infants tendeixen a recrear sorbetot situacions adultes mentre juguen. Per què ho fan?

Perquè els agrada convertir-se en un altre. El rol més adoptat sol ser el de la mare –quan juguen a pares i a mares–, perquè és la figura més poderosa, la que ho decideix tot.

Els jocs segurament han experimentat un abans i un després amb l’eclosió de les noves tecnologies. Ho veu així?

Sí, tot i que considero que els nens, tal com fan amb la resta joguines, acaben fent un ús propi d’aquestes tecnologies. En aquest sentit, només em preocupa de les noves tecnologies el fet que puguin estar tot el dia asseguts ells sols davant una pantalla, això és evident, encara que a vegades pensem que estan aïllats i en realitat s’estan comunicant amb altres de nou a la seva manera. Per la resta, considero que poden estimular la imaginació de formes similars amb moltes tecnologies.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s