Parlar d’educació inclusiva no és parlar d’un alumnat concret, és parlar de tot l’alumnat. És parlar de justícia social.
Una de les idees amb les quals hem de trencar és la rigidesa del llibre de text, perquè estem deixant molts nens a fora
ROSA M. BRAVO – BARCELONA
Coral Elizondo, mestra i psicòloga especialitzada en educació inclusiva, fa formació a docents i equips directius arreu de l’Estat. Dimecres vinent participarà al seminari web Atenció a la diversitat, del cicle de d’EduCaixa Talks Emociona.Hi ha una teoria del que és l’escola inclusiva, com mostra per exemple el decret que es va aprovar a Catalunya el 2017. Que ens trobem a la pràctica?Comencem a parlar d’educació a principis del segle XXI. L’any 2000 es va publicar L’índex per a la inclusió, un document important elaborat per Mel Ainscow i Tony Booth fruit d’una investigació que estaven fent des de feia alguns anys al Regne Unit. Aquest document ens diu que hem de treballar cultures, polítiques i pràctiques perquè els centres siguin garants de la inclusió. Però això no es materialitza a Espanya fins que la LOE l’any 2006, per primer cop, parla del principi d’inclusió. Aquell any es va aprovar a Nova York la Convenció de les Nacions Unides dels Drets de les Persones amb Discapacitat. En aquesta convenció, que Espanya va signar i ratificar el 2008, es diu que l’educació inclusiva és un dret. Però han passat 21 anys i és encara un tema desconegut del que és i comporta.Què és i que comporta?Parlar d’educació inclusiva comporta eliminar la segregació en l’educació i des de l’educació. És a dir, que les meves pràctiques a l’aula no siguin segregadores, que jo no tingui un nen o una nena fent sempre coses diferents. Que no tingui alumnes que surtin de l’aula perquè els atengui un altre professional. Parlar d’educació inclusiva no és parlar d’un alumnat concret, és parlar de tot l’alumnat. És parlar de justícia social, de democràcia.Què es va trobar a l’aula quan exercia com a mestra de primària?L’habitual és que tinguis un alumnat amb necessitats educatives especials, que és l’etiqueta que posem a aquell que surt de la norma per motius de salut com una discapacitat intel·lectual, un trastorn de l’espectre autista, un trastorn greu de conducta, del llenguatge… Des dels anys noranta aquest alumnat està escolaritzat a l’escola ordinària. Té garantit l’accés a l’educació, i defenso que sigui també un dret en l’educació. És a dir, que a aquest alumnat li donem a l’aula una educació de qualitat en igualtat d’oportunitats. A més, amb aquest alumnat tenim una gran variabilitat humana. També tenim alumnes amb necessitat específica de suport educatiu per l’entorn sociocultural, o una malaltia, o alumnat amb altes capacitats, o una incorporació tardana al sistema educatiu.No motius clínics, sinó socioeconòmics.Sí, però a més cada alumne és diferent. A classe, i és una crítica que faig, les normatives es refereixen a aquest alumnat com un alumnat divers al que s’ha d’atendre. I amb aquestes paraules, atenció a la diversitat. Però si partim de la idea que totes les persones som úniques no hauríem d’atendre l’alumnat divers des d’aquesta norma subjectiva.Dir que algú és diferent és una etiqueta que estem posant quan en una aula hi ha molta diversitat. Qui és el diferent?Exactament. Aquesta és la mirada que hem d’aconseguir. Aquestes etiquetes duen aparellades el suport d’un professional com el professorat de pedagogia terapèutica i audició i llenguatge. Però a l’aula tens una gran diversitat. Qui és ràpid, qui és lent, qui està passant una mala ratxa familiar, qui té problemes emocionals o cognitius… Aquesta és la realitat de l’aula. Parlar d’educació inclusiva és referir-se a tot l’alumnat per treballar amb tot ell. I això és el que comporta trencar amb tot el que hem fet, amb el mite de l’estudiant mitjà, que tots fan el mateix excepte els que són diversos.Els docents es troben sovint sols amb una diversitat molt gran i sense prou coneixements per abordar-ho. En un aula de 25 alumnes es poden trobar amb set que tinguin TEA, TDAH…Efectivament. Diu l’Unesco que l’educació inclusiva és una educació transformadora i els docents ho sabem. De vegades no sabem què fer o fem el que hem fet sempre. Però sí que hi ha docents amb molt de compromís i amb ganes de fer coses diferents. Una de les idees amb les quals hem de trencar és la rigidesa del llibre de text, del currículum, dels exercicis fets per tots alhora i si no l’acabes te l’endús a casa… Perquè estem deixant molts nens a fora. Això és el que més tracto, com treballar a una aula diversificada.Aquest treball es pot fer amb una ràtio de 25 alumnes i uns pressupostos molt retallats? A més del canvi de mirada calen recursos econòmics?Cal de tot. Els docents em diuen que estan sols a l’aula i que només entra una hora el professor de pedagogia terapèutica per donar suport a aquell alumne o alumna. Ja no dic que estigui sempre el professor a seure al costat del nen etiquetat, això tampoc seria gaire inclusiu. Hem de tendir més a una docència compartida, i per a això sí que necessitaríem recursos. Això no treu que el docent que està sol no pugui començar a fer alguns canvis. Calen recursos, però també el compromís de passar a l’acció. Si agafo el llibre de text i se’m perden nens he de pensar en una altra organització d’aula. Com treballar per estacions, dividir la classe en equips o racons, grups interactius o parelles cooperatives. Qualsevol proposta que en faci trencar amb el que faig habitualment. Calen docents compromesos i me n’estic trobant molts.Aquest model d’aprenentatge ja s’està implantant en moltes escoles.Sí, a Catalunya hi ha molta innovació.Cal parlar d’escoles innovadores per treballar bé en la inclusió?Sempre dic que hem de començar a poc a poc. L’educació inclusiva és una educació transformadora perquè la paraula clau en la inclusió és participació de tot l’alumnat. Quan parlàvem d’integració jo tenia a un nen o una nena fent coses diferents perquè no tenia el nivell curricular. Amb aquesta mirada conec què necessita aquell alumne. Amb les escoles treballo per exemple en com fer docència compartida, com treballar amb aquests perfils individuals per conèixer la persona, com treballar propostes de multinivell… És molt important el lideratge dels equips directius en el canvi de mirada i el compromís de tot el claustre.Què hauria de fer l’administració?Primer, saber què és inclusió i què no. A la Lomloe es parla de barreres, de disseny universal per a l’aprenentatge. Està bé perquè és la primera vegada que se’n parla i estem al 2021. Però cometen errors com seguir parlant d’atenció a la diversitat quan tots som diversos. Poso un exemple: si vas en cadira de rodes no pots pujar una escala. T’ho posen accessible amb una rampa i puges. Però, i si en el moment de dissenyar l’escala fas alhora una rampa, o fas tot l’accés amb rampa? Ja ho fas universal des del principi. Quan em preparo per explicar un tema a la meva classe penso en l’alumnat, penso què necessita i dissenyo una proposta didàctica perquè tots hi puguin participar. Això és un disseny universal, no explicar-ho només per a uns pocs.Com s’integra en aquesta atenció universal l’alumne que no té cap problema d’aprenentatge?S’aborda amb d’un disseny universal en què fas diferents propostes i que no tothom faci el mateix alhora. Pots tenir els estudiants per parelles, per equips cooperatius… has de conèixer i usat moltes estratègies diferents per treballar. A Catalunya hi ha moltes escoles que ho treballen molt bé, amb ambients de lliure circulació, i l’alumne decideix a quin ambient treballa.Arran de la nova organització per la pandèmia hi ha escoles que han creat grups amb alumnes de dos cursos diferents. Les escoles diuen que la reducció de ràtio permet treballar amb espais diferents, plans de treball autònoms…Sí, treballen l’autonomia i l’autoregulació. Quan dirigim excessivament la classe amb un llibre de text i fan tots el mateix exercici passa que els alumnes s’avorreixen i desconnecten. Conjugar estructures on deixes els alumnes un full de ruta i un temps per fer-ho amb la guia del docent està molt bé, però per fer això les escoles han de ser valentes. Les famílies dels més grans es poden queixar perquè els seus fills vagin amb els petits. Han estat valentes i han començat a treballar en una línia que és la que han de fer. I després se n’adonen, famílies i docents, que és el camí. Els nens continuen aprenent, però els donem unes habilitats i unes competències que no els donem quan tot és excessivament dirigit.Quin impacte va tenir el confinament en l’educació inclusiva? I l’organització d’aquest curs?Depèn de la mirada dels centres. Això que han fet algunes escoles de reduir grups i barrejar nivells pedagògicament és la bomba. En canvi, hi ha centres que han agafat la professora de pedagogia terapèutica i com que no poden trencar el grup bombolla li posen tots els nens amb necessitat de suport, segons les etiquetes de les normatives, junts en una classe amb ella. Això és segregador total.Les comunitats estudien ara com fer un currículum més competencial arran de l’aprovació de la Lomloe. Quina importància té el currículum?Crec que aquest és un moment clau per repensar el currículum. Hauríem de pensar, a l’hora de definir-lo, com volem que sigui la societat futura. Diuen que serà un currículum més flexible, inclusiu, sostenible, perquè els objectius de desenvolupament sostenible són molt importants. Tant de bo.És un canvi que haurà d’arribar a la universitat, on es forma els que formen.S’hauria de parlar tant de formació inicial com de permanent. És veritat que a la permanent parlem de metodologies actives, però poques vegades es posa l’accent en el fet que aquesta metodologia ha de servir per formar tot l’alumnat. He estat professora associada a la universitat i crec que allà també s’hauria de repensar el currículum, no pots tenir un currículum que et duri eternament. A la universitat s’ha de parlar d’educació inclusiva i no de mencions d’atenció a la diversitat. També s’ha de posar sobre la taula l’aprenentatge al llarg de la vida. La mare d’un nen amb autisme m’explicava que ella es podria matricular a la universitat però que el seu fill, que havia tingut adaptacions curriculars significatives en l’escolarització, no tenia el títol de secundària i no podia accedir a un altre tipus d’estudis. Aquí és on hem de parlar de justícia social. L’administració ha de reflexionar-hi.Com relaciona educació inclusiva i justícia social?Em sembla que és fonamental. Quan segregues no hi ha ètica ni justícia social. L’educació inclusiva és sobretot no deixar ningú enrere. Ens hem de replantejar què podem fer perquè aquest alumnat tingui títols. Per garantir el dret a una vida digna. És absurd perquè estem dient que l’educació en general és un dret, però és un dret que posa la traveta a altres drets perquè condemna a la pobresa. Per a qualsevol cosa cal el títol de secundària.És més fàcil fer una educació inclusiva a primària que a secundària?Tendim que primària s’assembli a secundària, que infantil s’assembli a primària…però no pensem que potser s’hauria de fer al revés, que les metodologies d’infantil siguin les que ens serveixin per a primària i el que fem a primària serveixi per a secundària. A primer de secundària es treballa amb àmbits. Això ve a la LOE, a la Lomque i a la Lomloe. Un treball per àmbits vol dir que es treballa per projectes interdisciplinars. A mi això em sembla molt potent, perquè diferents disciplines s’uneixen amb metodologies comunes per abordar un tema. Un currículum així enfocat seria molt potent.
Mestra a l’aventura
ROSA M. BRAVO
Coral Elizondo (Saragossa, 1965) va estudiar magisteri a Terol i va aprovar les oposicions el 1990. Va treballar com a mestra a escoles públiques i ho va compaginar amb els estudis de psicologia. Va aprovar unes segones oposicions, les d’orientadora, i va treballar en equips d’atenció psicopedagògics a Aragó. Un dia abans de complir 30 anys com a mestra de primària es va llençar a l’aventura i va demanar una excedència per aprofundir la difusió de l’educació inclusiva. Ara treballa com a autònoma i fa formació a escoles i docents per traslladar la teoria de l’educació inclusiva als centres i les aules. Els inicis van ser durs perquè van coincidir amb el confinament, i confessa que tenia l’agenda buida. Ara la té a rebentar d’escoles que volen fer un canvi de mirada en el seu projecte educatiu.
Anna Forés Miravalles 