https://valors.org/el-parany-de-les-expectatives/
El nostre món de consum i objectes ha produït una atmosfera tòxica en la qual respirem malament. Aquest ambient afecta com pensen les persones la dimensió del temps futur. El futur sempre és un imaginari, una fantasia més o menys versemblant. A vegades imaginar el futur ens permet defugir un present que no ens agrada o que voldríem canviar. El present no és més que un lloc de pas vers la promesa d’una major felicitat o estabilitat. Aquesta creença generalitzada que qualsevol temps futur serà millor genera una gran frustració quan arriba el futur i ho esguerra.
La societat de consum, per funcionar bé, necessita l’expectativa, el delit o l’anhel d’arribar a tenir coses en propietat. Les coses es compren i després s’acumulen. Un bon dia, no sabem què fer perquè tenim l’altell carregat d’andròmines inútils. Els més valents, decideixen llençar-les al contenidor. Obren un buit en la possessió. Són capaços d’imaginar que algunes coses es poden perdre. Els temerosos, en canvi, s’hi acosten amb basarda per acabar tancant la porta amb clau. Res no es perd. Tot s’acumula. El futur és un gran magatzem d’objectes.
Què és la frustració?
En aquest context, la frustració ocupa un lloc interessant. Què és la frustració? No és pas una prova de vida sinó, per damunt de tot, una experiència viscuda. Els llatins feien servir l’adverbi frustra que vol dir en va o inútilment. La societat d’objectes genera frustració perquè multiplica les expectatives: de tenir més coses, de tenir l’últim model, de canviar-les per la que acaba de sortir. Les expectatives consideren el futur com una certesa absoluta sempre que s’acabi per fer el que es demana. El consum és com una boca oberta sense fons que endrapa tot el que troba pel camí. No té mida. Per això sovint s’ha dit que el mercat no s’autoregula: devora el que va trobant pel seu pas.
La frustració és el resultat del parany d’unes expectatives sobredimensionades: seràs ric, seràs guapo, seràs sempre jove, seràs el més divertit, tindràs molts likes. És inútil. Qui no arriba a aquest llistó se sent frustrat, és a dir, acaba per pensar que mai no arribarà a ser el que els altres esperen.
Pels llatins, el verb frustrare també volia dir estar enganyat. Avui, molta gent jove viu atrapada en la trampa del ‘ser més’ que proposen les xarxes socials com a condició per existir. Els límits del nostre cos, de la nostra ment, el fet que som vulnerables, que patim, tot això no s’ha de mostrar. Ja no diguem la mort. Creiem que la vida no és més que una col·lecció immensa de sèries de Netflix. I a les sèries, com tothom sap, les coses que hi passen no són una ficció. La gent s’hi identifica. S’han convertit en la llengua que tothom parla, millor o pitjor.
Les promesa de felicitat
La frustració és el resultat, doncs, de l’enganyifa de les expectatives creades. És a dir: tenir expectatives, previsió de futur, il·lusions, o projectes, està molt bé. Forma part del que som com a humans: el present s’alimenta del passat i es catapulta cap al futur. Com diríem col·loquialment: tenir futur és llei de vida. Tanmateix, les expectatives creades es desvinculen de les nostres previsions o ideals inicials per fer-los desviar cap a altres interessos. El mercat de les identitats, per exemple, serveix per entendre millor aquesta idea. Si alguna cosa no tens clara, nosaltres te l’arreglem. Seràs dels nostres. Et donarem suport. Crearem un futur per a tu. La diferència entre l’enganyifa de les expectatives creades i les il·lusions de futur singulars, que tothom de manera intuïtiva i amb l’ajuda dels altres va construint, és que en el primer cas es produeix una separació amb la mateixa experiència. Tot el que mai no has gosat preguntar nosaltres t’ho explicarem abans que diguis res. Tot allò que et preocupa convergeix en el que et proposem. Sigues tu mateix, és a dir, fes el que nosaltres et diem que facis: compra un iPhone de cinquena generació i el futur és ara.
La promesa de felicitat, a través de la consigna de com s’ha de ser i fer segons els objectes que em determinen, és una enganyifa total. Per això la societat de consum és i serà, constitutivament, una societat de la frustració. Perquè les expectatives creades no substitueixen amb objectes les idees que s’empesca l’ésser parlant i que obren sempre un buit en la realitat de les coses. L’ésser parlant té una relació amb el món ambigua i imaginària. Aquest anell no és qualsevol anell: me’l va regalar la meva àvia abans de marxar per un viatge molt llarg. És d’un valor incalculable. Recordo quan me’l va donar, les paraules que em va dir, els anys que jo tenia, el moment. Totes aquestes coses de les circumstàncies de la mateixa història, no poden ser resumides en un eslògan del tipus “tu pots” perquè l’eslògan, per definició, és una estandardització. El prêt-à-porter del desig constitueix l’instrument per excel·lència de la maquinària de crear expectatives -i per tant frustració-. Amb l’oferta del nou es pretén matar el desig del que encara no està vist.
Els ideals, un antídot contra la frustració
La frustració és també una prova de realitat: ens adonem que les il·lusions que havíem dipositat en un esdeveniment, una coneixença, un viatge, queden decebudes. Els ideals en si mateixos són desitjos alimentats per una il·lusió. Però sense ideals, què queda del sentit de la vida? El problema no és pas tenir ideals sinó convertir-los en una cosa que no trontolli mai. En canvi, precisament perquè els ideals són una il·lusió alimentada per un desig, no s’acaben mai d’assolir al cent per cent i estan sempre en l’horitzó. La frustració sorgeix quan no podem tenir el que volem o al que aspirem al cent per cent. Els ideals, ben entesos, són un antídot per a qualsevol frustració: perquè qui té ideals sap que s’hi adreça sense assolir-los mai del tot. En el moment que els aconseguíssim, deixarien de ser ideals per esdevenir realitats objectives.
És clar! En un món de realitats objectives la frustració està assegurada. La realitat es pot negociar, comprar i vendre. L’ideal no està a la venda ni va a rebaixes. L’ideal pot ser perillós quan algú creu que ja hi ha arribat. En general, l’ideal no és cap resposta. És una inspiració.
No hi ha porta de sortida!
Una societat que redueix la vida dels éssers parlants, els seus projectes, ideals o il·lusions a una expectativa creada en el consum o en la mateixa imatge, és molt més que una societat de la frustració. És una societat frustrada. Frustrada perquè ja sap, abans d’entrar en el circuit cossificador de les coses, que els gadgets, comprats, acumulats, llençats, acaben per obrir un buit molt gran: el buit que no deixa viure, perquè, al capdavall, la vida no és una cosa.
En la frustració hi ha també una constatació: descobrim el fet que els productes de consum no substitueixen les persones. I, sobretot, no substitueixen l’amor o l’amistat, experiències viscudes que ens permeten descobrir la frustració d’un món on els límits dels altres, la seva radical diferència, no compta.
El parany de les expectatives creades consisteix a crear un món on, de fet, no hi ha futur, només l’acompliment de tots els desitjos i totes les il·lusions en un paradís retrobat que pot esdevenir un infern.
La societat de les coses genera també insatisfacció. Estem permanentment insatisfets. La queixa vertebra la nostra manera de viure. Una vida d’insatisfacció no respon als requisits que cal complir. La insatisfacció és un procés. En canvi, la frustració és una constatació, una evidència del límit. Amb la frustració ens trobem de cop i volta la paret als nassos. I descobrim, decebuts, que no hi ha porta de sortida que puguem obrir de bat a bat, ni, el que és pitjor, llindar que travessar.
expectatives, frustració, joventut, joves, tecnologia
Anna Pagès Veure tots els articles
Professora titular a la Facultat de Psicologia i Pedagogia Blanquerna de la Universitat Ramon Llull i autora del llibre Cenar con Diotima: Filosofía y feminidad (2018).
Anna Forés Miravalles 