En el món de les “no coses”, com diu Han, on es prio‐
ritza viure des de les pantalles i de les “selfies” enlloc
de viure plenament, cal reprendre els aprenentatges
autèntics, recuperar el món de les coses, de les persones, de les
vivències plenes, allò que recordarem sempre, perquè ens han
deixat una forta petjada en la nostra vida.
Venim d’uns temps d’aïllaments, de saturació de pantalles
i mediats per mascaretes, i tot això ens ha afectat en la manera
d’ensenyar i d’aprendre. Moltes han estat les emocions que ens
han acompanyat en aquests temps incerts i complexes. El nos‐
tre cervell, però, davant de les incerteses, bàsicament té dues
opcions. Haureu comprovat com algunes persones, a l’hora d’
afrontar canvis com els que hem hagut de viure col·lectiva‐
ment, han reaccionat amb pors i, en canvi, moltes d’altres han
reaccionat amb curiositat. Les primeres han centrat la mirada
en tot el que deixaven de fer o no podien fer. Les segones s’han
centrat en explorar altres oportunitats: jugar més temps junts,
redecorar la casa, cuinar plegats…. La ment humana és així de
poderosa, o ens quedem amb la por, que ens paralitza, o ens
situa en un context poc afavoridor de l’ aprenentatge, amb cu‐
riositat, amb ganes de provar, de fer, d’explorar. Com hem vis‐
cut com a família la pandèmia? Des de la por o des de la curi‐
ositat? I com escola?
Realment, el nostre poder està, justament, en com viure
allò que ens passa. L’autor Jamais Casio ens recorda que estem
vivint en un context BANI (acrònim anglès). La B (Brittle) es re‐
fereix a un món que el sentim més fràgil que mai, on ens hem
sentit vulnerables i hem palpat la mort de molt a prop. Justa‐
ment, però, la fragilitat ens pot ensenyar a viure amb més ple‐
nitud. Hem viscut uns períodes d’emergències, i emergir ve de
la paraula “emergentis”, que significa sortir d’un desastre.
Com a família, com escola i com societat hem hagut d’apren‐
dre de tot el viscut durant aquests dos anys. Ho hem fet? Se‐
gur que molts sí que ho heu fet. Heu prioritzat altres maneres
de relacionar-vos, de viure la vida i focalitzar la nostra atenció
vital en allò que realment és important.
La A és d’ansietat. En aquest curs, els malestars no han es‐
tat només físics, sinó mentals i emocionals. Estem en un con‐
text de molta ansietat. El futur ens el dibuixen negre i sembla
que no tinguem sortides. És molt important com a mares i pa‐
res, i com a mestres, fer entendre als nostres joves que ningú
sap com serà el futur. I, per tant, està en les nostres mans inten‐
tar crear i contribuir a un futur més esperançador. Com dèiem
abans, si ens quedem en la cultura de la por, del que tot està
perdut, què ens convida a fer? Cal canviar la nostra mirada i
acció per contribuir a la millora del món i, això, els nostres in‐
fants i joves ho poden fer molt bé si els ho permetem fer.
La N és de no lineal. Qui s’esperava un esdeveniment com la
Covid-19? Qui pot preveure les guerres, volcans, tsunamis?
Com a éssers humans sabem que després de la primavera ve la
tardor, que després de dilluns ve dimarts. Ens hem creat en un
món lineal que podíem anticipar. Que cada causa tenia un efec‐
te, o que ens movíem amb unes seqüències lògiques temporals.
Ara hi ha molts elements que no podem anticipar. Simplement,
hi ha coses que no podrem controlar com a éssers humans. I no
passa res. Realment, com a societat no podem tenir el control
de tot. La no linealitat s’ha fet present, i davant de la no predic‐
ció cal desenvolupar molt en els infants i joves la flexibilitat i la
creativitat. Cal dotar els joves de recursos per poder fer front a
aquestes situacions canviants.
La I és d’incomprensible. Lligat amb l’anterior, hi ha coses
que s’escapen del nostre control. I això ens incomoda. És més,
vivim en un món intoxicat, on realment ens costa saber quina és
la informació certa i quina no ho és. Per tant, un altra tasca a
l’escola i també a casa és aprendre a ser crítics, a tenir opinió
pròpia, fonamentada, que ens guiï.
Ara preguntareu, i en aquest context BANI què podem fer
com a família i com escola? Realment podem fer moltes coses.
El mateix Casio ens ho diu: per fer front a aquest context calen
eines i estratègies molt poderoses que podem treballar a casa i
a l’escola.
La resiliència és clarament una d’elles. L’investigador de la
resiliència social, Michael Ungar, afirma que per afrontar els
canvis inesperats cal una millor comprensió de la resiliència. I
aquesta millor comprensió ens porta a reconèixer que la nostra
sort, la nostra vida, depèn més de les altres persones que no
pas de la robustesa o fortaleses que posseïm. Resiliar no va de
bricolatge de transformació personal. Prosperar depèn del su‐
port, dels recursos i dels serveis que ens proporcionen les nos‐
tres famílies, organitzacions, comunitats, institucions i societat.
Aquests serveis i recursos proporcionats ens fan resilients. L’es‐
cola és un dels grans puntals de resiliència. Resiliar depèn més
del que reps que del que tens. En resum, la nostra prosperitat
a la vida depèn de la nostra capacitat per canviar el món que
ens envolta, més que de la nostra capacitat per canviar-nos a
nosaltres mateixos. Les comunitats s’aixequen o cauen sobre la
base col·lectiva de cuidar-se. Recordem que cuidem el que esti‐
mem i estimem el que cuidem. L’escola, les nostres cases, han
de ser indrets de cura i d’estima on poder crear xarxes que ens
ajudin a projectar futur.
L’acció educativa resilient és educar per a poder i saber
prendre decisions per fer front a la incertesa, la fragilitat i la
complexitat. “Quan la fatalitat és la nova normalitat, generar
alternatives és la nova habilitat”, diu Casio. L’altra acció educa‐
tiva resilient és educar per la possibilitat, i consisteix a ensenyar
a generar alternatives que ens permetin revertir el fatalisme o
l’absència d’alternatives.
Quan recordem aquest curs ens hem de quedar amb allò
que ens ha ajudat a dibuixar possibilitats. Ja veig el vostre
somriure.
Anna Forés, directora adjunta de la càtedra
de Neuroeducació UB-EDU1st
Anna Forés Miravalles 