Anna Forés Miravalles

Per seguir somiant


BREATHE,

El documental sobre algunas de las internas de la
prisión de Brians 1

BREATHE
Documental dirigido por Susanna Barranco


 
Estreno mundial en la 66 edición del festival de cine SEMINCI de Valladolid en la sección competitiva Doc. España. El documental sobre algunas de las internas de la
prisión de Brians 1 producido por LaBarrancoFilms y con el soporte de TV3, Mousiké, Departamento de Justicia y de Cultura de la Generalitat de Cataluña se estrenará en uno de los festivales más antiguos y consolidados de Europa.
 
En Cataluña se estrenará el 25 de noviembre en el ciclo Mujeres de Cine: Nostras contamos en los Cinemes Girona de Barcelona!


Què aprèn el cervell dels 0 als 3 anys?

https://www.catorze.cat/estudi/apren-cervell-dels-anys-56612/

14 reflexions del biolèg David Bueno en una jornada educativa de la Diputació de Barcelona

David BuenoArxivat a:Diputació de BarcelonaEducacióNeurociènciaEstudi

“Quants de vosaltres recordeu alguna cosa de quan teníeu un any? Ningú. No vau aprendre res, oi? I de quan teníeu dos anys? Tampoc res? Ens pot semblar que com que no en recordem res, tant és el que fem abans dels tres anys. És just el contrari: és, amb diferència, l’etapa més important que condiciona com serà el teu comportament, tarannà i caràcter durant la teva vida”.

El neurocientífic David Bueno ens explica que si (en excepció de vivències puntuals) no podem recordar el que vam viure abans dels tres anys, és perquè el centre que gestiona la memòria al cervell encara no està prou madur. De les moltes curiositats que el neuròleg va compartir sobre l’òrgan més misteriós del cos (al 28è Fòrum Local d’Educació de la Diputació de Barcelona), ens quedem amb aquestes 14. 

Foto: Bill G.



1. Trenta-sis hores després de néixer els infants ja volen aprendre el més important: les emocions. Encara que no hi vegin bé, ja fixen la seva mirada en la dels cuidadors, perquè és a través de la mirada que transmetem el nostre estat emocional. Els nens triguen 24 hores més que les nenes a fer aquest pas.
 
2. El que aprenen els infants abans dels tres anys condiciona com serà el seu caràcter, el seu temperament, com serà la seva relació amb els altres, com serà la seva relació amb el món de l’aprenentatge durant tota la seva vida.

3. ​L’important és estimular, no sobreestimular. Embotir-los de coneixement no té cap sentit, els hem de donar elements motivadors perquè a través del joc explorin. El cervell viu la sobreestimulació com una amenaça, i és per això que activa els sistemes d’estrès. L’estrès és l’enemic número u del cervell, perquè bloqueja la capacitat d’aprenentatge i la capacitat de gestió emocional. Un cervell estimulat (no sobreestimulat) partirà de més connexions i això incrementarà la capacitat d’aprenentatge, d’establir relacions, i de ser crítics. Si els oferim objectes perquè a través del joc els explorin, quan se’n cansin els deixaran i no arribaran mai a la sobreestimulació.

4. Hi ha un experiment amb nens de 2 i 3 anys i llaminadures. L’adult diu: “Haig de sortir un moment, no toqueu les llaminadures i quan torni us en duré una altra”. Tots se les miren, hi ha qui s’agafa la mà (si són dretans, se l’agafen amb l’esquerra), i veus com estan començant a madurar el control executiu. Hi ha infants que se les miren, la toquen i la deixen. N’hi ha que l’ensumen la llepen i la tornen a deixar. Cadascú té el seu ritme. Són experiències que els hi hem de donar, perquè tinguin situacions que els permetin madurar.https://www.youtube.com/embed/wTIqlZe-ets?feature=oembed



5. Les zones del llenguatge maduren per assaig i error i per imitació. Primer, escoltant parlar els adults: els imiten i mentre s’escolten a ells mateixos, es comparen amb els adults i es corregeixen. Aquest assaig, aquesta repetició fa que adquireixin un llenguatge. Per això, cal que hi hagi models. Pots explicar-li a un nadó de dues setmanes que li estàs canviant els bolquers, semblarà que no t’entén, però està incorporant el llenguatge. I quan arribi el moment, ja parlarà.

6. El cervell dels fills que tenen famílies que parlen i que quan ells comencen a parlar els escolten madurarà molt bé. Són els nens que aprenen a llegir amb més facilitat. Perquè per llegir cal tenir tot el mecanisme del llenguatge madur. Hi ha famílies que es relacionen amb paraules aïllades: vine, seu, menja, dorm, calla, no molestis. Les zones del llenguatge dels infants que viuen en aquesta situació els triga molt més a madurar, perquè segurament tampoc se’ls escolta quan parlen.
 
7. Els dos darrers mesos, el cervell del fetus ja incorpora coneixement de l’exterior a través de la mare, de l’úter, de la placenta. S’ha vist que entre un mes i mig i dos mesos abans de néixer el cervell del fetus ja incorpora el ritme de la llengua materna. Podeu fer l’experiment: si teniu un nadó que tingui prou força al coll per bellugar el cap, el deixeu en un bressol, i en una banda poseu un adult que no hagi sentit mai i que parli la seva llengua materna, i en l’altra un altre desconegut que parli un altre llenguatge, es girarà cap a qui parla la llengua materna. Per això, moltes vegades, quan ploren i senten la veu de la mare o del pare, es tranquil·litzen, perquè ja identifiquen el so. Aquelles parelles que parlen entre ells i que el seu fetus els ha sentit parlar, el fill aprendrà a parlar abans, perquè ja ha cremat unes etapes.
 
8. Les coses boniques que diu la parella cap a la persona que està gestant repercuteixen favorablement la integració de les xarxes emocionals de control del fetus. Així que des que neixi aquell fill serà més capaç de gestionar les seves emocions. Quan ens diem coses boniques el cervell que les rep produeix l’hormona de l’oxitocina, que és la que dilata el canal del part al naixement, estimula la producció de la llet per alletar els fills, i també és l’hormona de la socialització. Quan estem en grup, si produïm més oxitocina, les xarxes neuronals de socialització estan més actives. L’oxitocina és capaç de travessar la placenta, arribar al cervell del fetus, i estimular les xarxes de relació social i de control emocional.
 
9. Des que neixen fins als tres anys una de les missions més importants del cervell és adequar la persona al lloc on viu perquè hi pugui sobreviure. Tenim l’instint de la supervivència a totes les cèl·lules. L’adapta modificant físicament totes les zones de l’escorça implicades en el comportament: l’empatia, el llenguatge, el control emocional.

10. Per això els infants aprenen a parlar sense que ningú els hi ensenyi. Quants idiomes poden aprendre? Al cervell li és igual, els aprèn tots i de totes les maneres, i això no produeix cap efecte secundari. Dominar diversos idiomes és un avantatge brutal per al cervell, i quan abans es coneguin, millor. L’única diferència és que si algú té tres idiomes per aprendre pot trigar una mica més, però només un o dos mesos més.
 
11. El cervell es fixa en les relacions socials i les incorpora als patrons de comportament que es mantindran tota la vida. S’ha vist que els infants que viuen en ambients d’alta conflictivitat, el tipus de connexió que es fa a la zona de gestió emocional és lleugerament diferent de les connexions que fan en ambients de relativa estabilitat. El cervell s’adapta al que troba. En un ambient d’alta conflictivitat hi ha moltes amenaces, i com respons a una amenaça? Pensant? Aturant-ne i posant-te a reflexionar? Em volen fer mal: què faig? Rumio a qui aviso? A on m’amago? Si em poso a pensar què faig ja he rebut, haig de respondre impulsivament. Per tant, els nens que viuen en un ambient amenaçador seran més impulsius i menys reflexius durant tota la seva vida.
 
12. Tot és reconduïble. Un aprenentatge en aquestes edats que sigui desadaptatiu (que genera conflictes) és reconduïble a la infantesa, a l’adolescència o a l’edat adulta, perquè el cervell és plàstic i pot fer connexions noves sempre. Però allò que s’aprèn dels zero als tres anys de forma automàtica amb unes poques setmanes, si és prou desadaptatiu, després potser fan falta mesos o anys per reconduir-ho, i a vegades fa falta l’ajuda d’un especialista: un terapeuta, un psicòleg o un psiquiatre. Per tant, aquesta edat marca la capacitat que tindran per raonar, reflexionar, tenir més connexions per aprendre. I com les podem activar? Oferint-los estímuls (com per exemple a través de l’art i la creativitat, deixant-los llapis, fang, música), perquè els treballin ells, perquè l’instint no és que m’ho donin tot fet, sinó poder explorar l’entorn.
 
13. A un nen de tres anys no li pots dir: “Si acabem això ara, demà farem tal”. Demà per a ells és l’infinit. Saben què vol dir demà, però si he fet la cosa bé o malament ara, la recompensa o l’amonestació ha de ser ara. Si diem demà et quedaràs sense pati, el cervell no relacionarà bé l’amonestació amb el que és incorrecte. La capacitat d’endarrerir comença a l’adolescència i acaba de madurar cap als 34 anys.
   
14. Com aprenen els infants? Per imitació. Al cervell hi ha les neurones mirall, si ells ens veuen motivats, els ajudem a motivar-nos, si estem contents, els ajudarem a estar contents, si ens veuen atents pel que fem, ho estaran més. Al llarg de la vida, el cervell canvia constantment, cada dia quan anem a dormir és necessàriament diferent de quan ens hem llevat.


Empieza la Neuroeducación 21-22

La Neuroeducación es una nueva disciplina académica que integra los conocimientos en neurociencia para aplicarlos a la educación y a los aprendizajes.

Supone un impulso muy importante para la innovación educativa y con fundamentos científicos que, junto con todos los fundamentos tradicionales de la pedagogía moderna, contribuye a mantener su crecimiento. Es, por consiguiente, una nueva fuente de conocimientos que suma a que la pedagogía optimice todavía más sus propuestas.

Iniciamos la aventura

Reencontrarnos para seguir avanzando en el camino de la neuroeducación, poniendo presencia y vivencia. Agradecidos a todas las personas que se han querido sumar a la trayectoria del máster y felices de compartir estos días de alta intensidad y aprendizaje.

¿Te gustaría formarte para transformar?: https://www.ub.edu/neuroedu/formacion/


Neuroeducadors: és només una moda?

por David Bueno05/10/2021

Què vol dir ser neuroeducador? Què comporta? Quines característiques hauria de tenir un neuroeducador? O és només una moda passatgera? En aquest article vull reflexionar sobre aquests aspectes des d’una visió personal, atesa la importància que la neurociència educativa està adquirint en molts àmbits.

La neuroeducació, o neurociència educativa, és una disciplina científica i acadèmica emergent que, com qualsevol altre camp del coneixement, necessita bons professionals per al seu avenç i aplicació. Actualment no és difícil trobar propostes formatives basades en la neuroeducació; fent una recerca simple a internet es poden trobar més d’una dotzena de postgraus i màsters en aquesta disciplina. Des de la Càtedra de Neuroeducació UB-EDU1st, per exemple, oferim un postgrau de neuroeducació en dues versions, semipresencial i en línia, d’un curs de durada, i un màster de neuroeducació avançada de dos cursos. I n’hi ha molts altres de disponibles, cadascun amb les seves particularitats i enfocats cap a un tipus de persones interessades o unes altres. D’una manera o altra, tots els cursos, cadascun amb la seva idiosincràsia, contribueixen a formar persones perquè arribin a ser «neuroeducadores», o especialistes en neurociència educativa. Tanmateix, què vol dir ser neuroeducador? Què comporta? Quines característiques hauria de tenir un neuroeducador? O és només una moda passatgera? En aquest article vull reflexionar sobre aquests aspectes des d’una visió personal, atesa la importància que la neurociència educativa està adquirint en molts àmbits.

Una manera de començar aquestes reflexions és a partir de la definició de neuroeducació. La neuroeducació és un camp del saber l’objectiu del qual és acostar els coneixements actuals en neurociència a la pràctica educativa dins l’aula. Això implica analitzar com funciona, es forma i madura el cervell, i de quina manera els aprenentatges i les experiències que viuen els alumnes influeixen en la seva construcció i, per extensió, en el seu funcionament futur.

Hi ha moltes dades sobre aquestes qüestions, i el nombre de treballs científics s’està incrementant, com a reflex de l’interès que desperten. Per exemple, hi ha dades molt interessants sobre el paper de la motivació i les emocions en els aprenentatges; sobre l’esforç i la resiliència; sobre la mentalitat de creixement i el paper de les funcions executives, com la planificació, la reflexió, la presa de decisions i la gestió emocional, entre d’altres, i sobre el suport i la confiança que els adults podem transmetre als nostres fills i alumnes. No vull entrar en cap d’aquests temes, atès que s’han publicat nombrosos articles i llibres que en parlen; només vull aclarir que la neuroeducació no és, ni ha de ser, un substitut de la pedagogia, ni ho podria ser si algú s’ho proposés. Aporta dades complementàries des d’una disciplina científica com la neurociència per continuar optimitzant les propostes educatives, ara també tenint en compte els aspectes biologicofuncionals de l’òrgan que fixa i gestiona els aprenentatges i tots els nostres comportaments: el cervell.

Des d’aquesta perspectiva, què és i què ha de ser un neuroeducador, i quines característiques ha de tenir? Al meu entendre, un neuroeducador ha de ser, simplement, un educador que, a més de la seva experiència i els seus coneixements en pedagogia i didàctica, també té coneixements bàsics sobre com funciona, es forma i madura el cervell, i de quina manera els aprenentatges i les experiències que viuen els alumnes, amb un èmfasi especial en l’estat emocional amb què les viuen, influeixen en la seva construcció i, per extensió, en el seu funcionament futur.

Hem de tenir ben present que tota la vida mental sorgeix de l’activitat de les xarxes neuronals del cervell, i que aquestes xarxes es van construint progressivament, estimulades per totes les coses que aprenem i per les experiències que tenim. I també, de manera molt especial, per com les vivim; és a dir, per l’estat emocional amb què les rebem. Tot això influeix i afecta la percepció que els alumnes tindran de si mateixos, del seu entorn i de com s’hi relacionaran. Doncs bé, per a mi el neuroeducador ha de tenir aquests coneixements i els ha d’aplicar de manera conscient dins de l’aula, en les estratègies pedagògiques i les aproximacions didàctiques del dia a dia.

Un neuroeducador s’ha de sentir profundament motivat pel que fa i per com ho fa, ha de mostrar confiança i respecte cap als seus alumnes i s’ha de sorprendre al costat d’ells de tot el que es pot aprendre dins i fora de l’aula

Però amb això no n’hi ha prou. Des del meu punt de vista, no és només qüestió de coneixements, i aquí ve l’aspecte més transcendental. Un neuroeducador, com a educador que és, ha de predicar amb l’exemple. Ha de viure dins seu allò que diu. Per exemple, sabem la importància crucial que té la motivació i les enormes repercussions positives que exerceix en l’adquisició i la consolidació dels aprenentatges, i també en la potenciació del creixement mental futur. 

Doncs bé, un neuroeducador s’ha de sentir profundament i conscientment motivat pel que fa i per com ho fa. Ha de mostrar la confiança i el respecte que sent cap als seus alumnes i s’ha de sorprendre al costat d’ells de tot el que es pot arribar a aprendre dins i fora de l’aula. Ha de voler créixer cada dia, també al costat dels seus alumnes. Ha d’experimentar el plaer de saber que tot el que fa està influint també en la construcció permanent del seu propi cervell, per transmetre als seus alumnes el plaer pel seu propi creixement i maduració.

Si no ho fem d’aquesta manera ens arrisquem que la neuroeducació i, per extensió, els neuroeducadors, ens convertim només en una moda passatgera.


L’Educació Social d’aquí a 25 anys #DiaES

Educació Transformadora

Un any més el Carnaval de Blogs del CEESC per el dia de l’Educació Social (2 d’octubre). Aquest any arribo una mica tard, derrapant, diria. Però arribo.

Ens pregunten On voldries que fos el col·lectiu professional dels educadors i les educadores socials d’aquí a 25 anys?

És una pregunta moooolt difícil de contestar. Em situo en el desig o em situo en l’anàlisi i la complexitat de forces que entren en joc. M’ho faré venir una mica més fàcil i diré allò que em pica personalment/professionalment. El desig. I per tenir una anàlisi ben completa haurem de llegir la resta de bloggers que escriuen aquests dies sobre aquests temes. He de dir que soc fan de molts d’ells.

D’aquí a 25 anys, en el 2046, penso que:

  • La professió serà reconeguda i amb una llei que la regula.
  • La precarietat haurà marxat i els llocs de feina seran dignes. I…

Ver la entrada original 206 palabras más


Glosario en intervención social, por Fernando Fantova

ssi 2 (2)

Acción comunitaria: Intervención dirigida a poblaciones o colectividades y orientada a su configuración, participación, empoderamiento, organización y desarrollo como comunidades.

Acompañamiento: Tipo, forma o metodología de intervención que se caracteriza por su personalización y continuidad y que se orienta, fundamentalmente, al empoderamiento de la persona.

Actividades de la vida diaria: Son las actividades que ha de realizar una persona para poder dar satisfacción a sus necesidades. Se clasifican en básicas (las más imprescindibles, que normalmente la persona puede hacer sola: comer, asearse, caminar y demás), instrumentales (que requieren interactuar con otras personas o pueden ser más fácilmente delegadas en otras personas, como: cocinar, compras, usar medios de transporte) y avanzadas (que comportan participación en instituciones complejas: estudiar, trabajar, participar en la vida política, por ejemplo).

Aislamiento social: Exclusión relacional. Es la situación objetiva de limitación de relaciones primarias de una persona.

Amigabilidad: Cualidad de los entornos, políticas, servicios, actividades, comunidades, espacios, localidades o estructuras que facilita el funcionamiento y la vida de determinadas personas o de una diversidad de personas. Así hablamos de una política amigable con las personas mayores o de un hotel amigable con las personas homosexuales.

Asistencia: Actuación en virtud de la cual se obtiene la satisfacción de una necesidad más bien primaria, básica o fundamental de una persona. Asistencia, por ejemplo, es lo que hace una o un asistente personal. Cuando hacemos asistencia de un modo que reforzamos o incrementamos la dependencia (funcional o de otra índole) de la persona, entonces estamos siendo asistencialistas.

Atención centrada en la persona: Enfoque de la intervención social que hace énfasis en la elaboración y realización de un plan de intervención basado en un diagnóstico específico de la persona y consensuado con ella sobre la base de su autonomía moral y proyecto de vida.

Atención comunitaria: Prestación de servicios en entornos físicos y humanos de carácter relacional y comunitario. Se opone a la denominada institucionalización.

Atención continuada: Aquella intervención con una persona que no se interrumpe o se ve distorsionada por cambios de personal, tránsitos de un nivel o sistema a otro o por deficiencias de la gestión de los servicios.

Atención especializada: O secundaria. En la medida en que determinados servicios se prestan a menor número de personas se tienen que colocar más lejos del domicilio de la gente (o atender a un número menor de ellas). Las y los profesionales han de saber más sobre algo (una situación, un instrumento u otras cosas) que beneficia a menos personas: eso es especializarse.

(Para continuar leyendo y disponer del glosario completo en un PDF de 7 páginas, se puede clicar de forma abierta y gratuita aquí. El glosario se ha elaborado a partir de un documento preparado para Servicios Sociales Integrados.)

http://fantova.net/?p=3517