Anna Forés Miravalles

Per seguir somiant


Deja un comentario

Cuando caminas sobre la lava, grandes sal150

 

Anuncios


Deja un comentario

L’escola dins de la presó

 

http://criatures.ara.cat/escola/mestres-de-preso_0_1853814613.html

Una de les feines d’un mestre de presó és despertar la motivació dels alumnes-presos per aprendre. Una motivació que no vagi lligada a una manera de matar les hores. Just com fa qualsevol bon professor

Xavier Aranda, mestre durant molts anys a la presó Model / X.A.
COMPARTEIX74
COMENTA0

Els alumnes de presó han de sentir la motivació de voler aprendre, que és el que els farà voler anar a l’aula cada dia. I és així, malgrat que el perfil habitual és el d’una persona amb una motxilla de fracàs escolar, a qui, a més, “al llarg de la seva vida li han dit que no servia per estudiar”. Per tant, la feina dels mestres “és valorar-los l’esforç que fan”, afirmen Xavier Aranda, l’últim director de l’escola de la presó Model de Barcelona, i Pedro Albino, director docent de l’escola del Centre Penitenciari Lledoners de Manresa.

Per als presos que assisteixen a l’escola -que a la Model estava situada davant l’únic espai verd que hi havia-, pensar i recordar el que havien après quan anaven de petits a l’escola pot suposar un procés dolorós. “Els exigeix una concentració que els cansa, per això han de notar que anar a classe els comporta un benefici afegit”, diu Aranda.

Al Centre Penitenciari d’Homes de Barcelona, la Model, on Aranda va exercir com a mestre -i durant els últims anys com a director-, hi havia una dificultat afegida: la incertesa de no saber el temps que l’alumne podria anar a l’aula. “No sabíem si l’endemà hi serien o no, i com que el temps era una incògnita organitzàvem sempre les classes amb un principi i un final”, recorda Aranda. Dit amb altres paraules, “les sessions, que duraven una hora i mitja, eren completes, i no deixaven mai res per explicar per a l’endemà”.

L’1 de setembre, Aranda començarà a treballar al Centre Penitenciari de Joves de Quatre Camins, a Granollers, després del tancament de la Model.

SOBRETOT, VOCACIÓ

Curiosament, si l’ofici de mestre acostuma a ser vocacional, per a qui exerceix en presons ho és encara més. “Pocs acostumem a demanar una altra destinació que no sigui una presó”, coincideixen a dir Aranda i Albino. “Molts dels mestres que conformàvem la plantilla docent de la Model hem demanat un altre centre penitenciari”, explica per reforçar la teoria Aranda, que afegeix que a la Model hi tenien uns 450 alumnes, és a dir, més del 40% de la població total de presos del centre. “Els que no ho han demanat ha sigut per les dificultats de traslladar-se a treballar fora de Barcelona”, on són les presons, diu Aranda.

A qualsevol escola, els mestres i els alumnes no poden deslliurar-se dels seus sentiments. En una presó, tampoc. “En un bon clima d’aula, els alumnes senten confiança amb el mestre, i per això, de vegades, al principi o al final d’una sessió ens poden explicar els seus neguits personals”, diu Aranda. Però en una presó el mestre ha de donar-los missatges de fortalesa. “No podem dir-los «pobrets», perquè el sentiment de paternalisme no els ajuda. Els escoltem i els diem: ara ets aquí, aprofita al màxim tot el que aprendràs a l’aula”, continua explicant Aranda.

QUÈ MOTIVA ELS ALUMNES?

Pedro Albino subratlla que les motivacions d’un alumne de presó són les mateixes que qualsevol altre. “Com també és igual la didàctica i la metodologia”, diu.

En un centre de condemnats, com el Centre Peniternciari Lledoners de Manresa, un pres pot estar obligat a anar a l’escola per aconseguir una sèrie de beneficis, com ara permisos, cosa que no passava al centre de preventius de la Model, on l’assistència a classe era voluntària. “Malgrat l’obligació, l’alumne ha de sentir la motivació per aprendre”, diu Albino, que dirigeix una escola formada per sis aules i gairebé quatre-cents alumnes, és a dir, el 52% de matriculació respecte a la població total de presos del Centre Penitenciari Lledoners.

Entre les satisfaccions que, com a mestre, Albino destaca de la seva feina hi ha la dels processos d’alfabetització. “De l’època en què vaig començar a treballar com a mestre de presó recordo una alumna que no sabia ni llegir ni escriure, però que en va aprendre amb molta rapidesa perquè tenia una intel·ligència inaudita. En canvi, havia arribat a adulta sense haver passat mai per l’escola”. Va ser una de les primeres alumnes que Albino va tenir. D’aquelles persones que deixen empremta.


Deja un comentario

Educadores sociales que escriben novelas, excelente siempre Javier, gracias

51R3Ho--CCL.jpg

Nos encontramos ante una trama de relaciones en las que subyace un secreto terrible y perverso. En el confinamiento de un viejo barco de recreo y rodeados por el vacío casi metafísico del mar, cuatro personajes deambulan dentro de sí mismos incapaces de comunicarse entre sí Lejos de lo que representaba su anterior cotidianidad, apenas nada quedará en pie de quienes eran o creían ser, alumbramiento que les llegará de la mano del deseo, el rencor, la crueldad o la violencia desatados en una acción vibrante y llena de símbolos. Parábola singular sobre la libertad, “Carmín salado” ahonda en la incomunicación y en la necesidad humana del amor.

51xEdCtpZGL.jpg