Hay que leer y reflexionar sobre este libro sencillo, estético y con un gran mensaje
“Aquello que la oruga llama el fin del mundo, el resto del mundo lo llama mariposa” (Lao Tse)
http://feeds.feedburner.com/BuenosTratos Gracias por compartir
Archivo de la categoría: llibres
Pupa
Las personas que se dedican al voluntariado son más felices
Gran reseña, gracias Dolores
https://ined21.com/resenas-de-libros-para-el-mundo-educativo-61/
Cuando leo un libro que me gusta, suelo hacer una reseña para que mi mente no lo olvide, para dejar constancia de aquello que me ha llamado la atención y, también, me sirve como ejercicio de estructuración de mi propio pensamiento, debo destacar aquello que me ha entusiasmado y relacionarlo con mi propiaexperiencia personal. Una de estas lecturas ha sido: «Los patitos feos y los cisnes negros. Resiliencia y neurociencia» de Anna Forés y Jordi Grané.
RESEÑA
En este libro los autores nos explican científicamente qué es la resiliencia, según los últimos hallazgos de la neurociencia; y, además, nos dan pistas de cómo trabajarla en nuestro entorno más cercano, ya que las nuevas investigaciones en resiliencia nos dicen que determinados estilos de vida pueden incidir en configurar nuestro cerebro.
Nos exponen que la razón del título es enfatizar la relación existente entre neurociencia y resiliencia generativa: gracias a las conexiones entre ambos mundos podrán explicar y promover que un patito feo se metamorfosee en un cisne blanco y pueda estar presto a generar posibilidades en un entorno propenso a Cisnes Negros gracias a que su mente sabe improvisar y convivir con la incertidumbre mediante lassabidurías generativas.
«Los autores nos muestran un camino fascinante que se inspira en los últimos descubrimientos en neurociencia, pero que se adereza con otros elementos preciosos, como la belleza o el humor fino. Dicho camino nos aleja de ese perfeccionismo mecánico sin alma, y nos acerca de manera maravillosa a una “epistemología del niño”: jugando con sus piezas de construcción, con sus límites y sus múltiples posibilidades, se nos despliega un proceso paradójicamente riguroso.» dice Stefan Vanistendael.
«Diez años después de La resiliencia, Jordi Grané y Anna Forés exploran nuevamente este término a la luz de los más recientes estudios en neurociencia. En Los patitos feos y los cisnes negros, los autores analizan la resiliencia concebida como un desafío vital repleto de fragilidad, belleza, altibajos y plenitud. Basándose en la ciencia, la ética e incluso la espiritualidad, esta obra invita al lector a trabajar su capacidad de adaptación e ir siempre un paso más allá».
Plataforma Editorial
Anna Forés
Es licenciada y doctorada en Filosofía y Ciencias de la Educación por la Universidad de Barcelona (UB). Actualmente es profesora de la facultad de educación de la UB, ha sido vicedecana en temas del doctorado en la facultad de pedagogía. Y responsable de la universidad de la experiencia en la facultad de pedagogía de la UB. Apasionada por la educación y con la creencia firme del potencial de las personas sus áreas de trabajo, investigación son: la educación, la didáctica y la innovación en diferentes entornos de aprendizaje.
Wikipedia
Jordi Grané
Es licenciado en Filosofía por la Universitat Autònoma de Barcelona, y cursó una maestría en Sociología y en Gestión Pública por la misma universidad. Su trayectoria profesional y académica se ha centrado en la promoción de la convivencia y la resolución de conflictos, la asesoría política y la resiliencia.
Plataforma Editorial
Nos introducen en el concepto de la epigenética, una neurorrevolución de la biología que viene a demostrar que nuestra forma de actuar, de alimentarnos, de estar en el mundo… influyen en nuestro cerebro, en nuestra cultura, en definitiva, en nuestros genes. Ramón y Cajal, neurocientífico español, ya intuyó la epigenética con su famosa frase: «Toda persona humana puede ser, si se lo propone, la escultora de su propio cerebro».
Resulta muy clarificante lo que nos dice Pascual Leone, profesor español de neurología en la Escuela Médica de Harvard, «Tu cerebro cambia con cada cosa que piensa, incluso aunque no lo digas», es decir, la mente influencia el cerebro.
Nuestra mente está continuamente activa, es difícil dejar de pensar, y esta actividad con nuestros miedos, nuestras creencias y nuestros juicios de valor, son los que van esculpiendo nuestro cerebro.
El cerebro humano es un órgano de aprendizaje social y aprende, se desarrolla y madura con la interacción con otros cerebros de forma más provechosa. De aquí debemos aprender cómo en la escuela se debería trabajar más en grupo para el fortalecimiento de todos los cerebros que interactúan.
Siguen hablándonos de neuronas espejos, empatía, funciones cognitivas del cerebro, emociones, neuroplasticidad del cerebro…
Amplían el concepto de resiliencia hacia una forma de generar oportunidades para las personas, no solo de salir fortalecido de una adversidad «resiliar es aprender a vivir, es generar vida, es tejer una vida para siempre, es crecer, mejorar, prosperar, resiliar es metarfosear… es una compleja obra de punto en la que el tejido se anuda mediante la lana de la generatividad afectiva y social».
Es un libro contundente por lo que se refiere a su contenido, de agradable lectura, lleno de ejemplos, de historias, de leyendas, de mitos… que nos puede ayudar en el trato con otras personas. Recomendable para personas dedicadas al mundo educativo.
N. del E.: En esta colección, Reseñas de libros para el mundo educativo, podremos disfrutar tanto de la recomendación de nuevos títulos, como de la crítica constructiva de algunos otros.
N. del E.: Dolores Álvarez Peralías es la autora de las reseñas contenidas en la serie Reseñas de libros para el mundo educativo –a la que pertenece este post–; y quien, generosamente, las ha compartido con INED21. Le agradecemos, profundamente, su generosidad y le felicitamos por su profesionalidad y la honda sensibilidad que proyecta en sus trabajos. Como siempre, un lujo.
las diferentes perspectivas sobre las competencias
| Evaluación por competencias: la perspectiva de las primeras promociones de graduados en el EEES | |
| Editado por Elena Cano García, Maite Fernández-Ferrer | |
| Se recogen en este libro los resultados de una investigación sobre las tres primeras promociones de graduados en diversos estudios desarrollados desde la incorporación de las universidades españolas al Espacio Europeo de Educación Superior. Se analizan las opiniones de los egresados, pero también del profesorado, los coordinadores académicos, los empleadores y los expertos en pedagogía universitaria, desgranando sus aportaciones en sucesivos capítulos y ofreciendo una visión coral y holística del estado de la cuestión.
El libro está dirigido a diferentes colectivos: por una parte, a cargos académicos y a responsables institucionales, que deben tomar decisiones acerca del diseño e implementación de los enfoques competenciales en educación superior; por otra parte, al profesorado universitario, que puede desarrollar una mayor comprensión de las implicaciones de los diseños por competencias, especialmente en lo relativo a las metodologías y a la evaluación. Finalmente, también está destinado a estudiosos e interesados en la educación superior, puesto que divulga los hallazgos derivados de la investigación sobre el tema de las competencias en esta etapa. |
|
| Agradecimientos Prólogo 1. Evaluación de competencias en la educación superior. El momento de la tecnología y la alfabetización evaluadora ( Mª Soledad Ibarra y Gregorio Rodríguez) 2. Contribución de la Universidad al desarrollo de competencias profesionales. Perspectiva de las primeras promociones de graduados (Laura Pons, Charo Barrios y Pilar Iranzo) 3. ¿Cómo contribuye la evaluación al aprendizaje y al desarrollo de competencias? Análisis del discurso estudiantil (Núria Giné, Encarna García y Lyda Halbaut) 4. La perspectiva del profesorado respecto a la evaluación favorecedora del desarrollo de competencias (Jaume Fabregat, Lourdes Guardia y Anna Forés) 5. El rol de la colaboración y la coordinación en una docencia universitaria centrada en competencias (Juana María Tierno y Georgeta Ion) 6. Las competencias de los graduados universitarios y su evaluación. La perspectiva de los empleadores (Nati Cabrera , María Cinta Portillo y Anna Prades) 7. El discurso de los expertos en docencia universitaria, la visión más crítica (Vicenç Benedito y Artur Parcerisa) 8. Convergencias y divergencias en la percepción de los diversos agentes (Maite Fernández) 9. Retos de futuro en la evaluación por competencias (Elena Cano) |
|
Anna Forés: “L’autoconcepte resulta clau en qualsevol procés d’aprenentatge”
Anna Forés, doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació i especialista en neuroeducació ha publicat, amb un conjunt de col·laboradors, el llibre Neuromitos en la educación (Plataforma Editorial) en el qual es recullen els darrers descobriments realitzats per la neurociència que demostren com funcionem i què és important quan estem aprenent. Són estudis que posen en qüestió algunes pràctiques educatives i probablement acabaran revolucionant l’escola. En el seu llibre Forés desmunta 12 creences força arrelades en l’educació que avui la ciència ha demostrat que són falses.
“La imaginació és una gran eina per mobilitzar el cervell”
“La neuroeducació explica la manera com el nostre cervell aprèn i com aquests coneixements es poden transferir a l’educació. És a dir, a partir de les bases neurològiques que estan implícites quan nosaltres estem aprenent o s’està portant a terme un procés d’aprenentatge s’aplica en l’educació la metodologia que millor afavoreix aquest procés. De fet, han estat tantes les descobertes aquests darrers anys, gràcies als revolucionaris avenços tecnològics, que aquesta especialitat està vivint actualment un gran boom. Des dels anys 90 podem saber com estem aprenent realment i com funciona el nostre cervell mentre estem assimilant nous coneixements”, explica Anna Forés.
-I aquests avenços s’han pogut realitzar gràcies sobretot a les ressonàncies magnètiques?
-Sí. Però, a més de les ressonàncies magnètiques, hi ha també els escàners i xips que es poden col·locar al cervell per mesurar la zona del cervell que està activada en cada moment i en cada acció, etc. Arran d’això s’han produït molts estudis i hi ha moltes creences considerades vàlides fins ara que s’estan qüestionant. Fins i tot algunes de les afirmacions de Jean Piaget, una de les grans figures i el pilar de la teoria de l’aprenentatge, s’han posat en qüestió des de la neurociència.
-Ens pots dir quines importants creences s’han revelat falses?
-La creença més important que s’ha comprovat que és falsa és la que diu que “només fem servir un 10% del nostre cervell”. El que la neurociència ha comprovat és que depèn de l’activitat fas servir més o menys àrees del cervell. El cervell compleix ordres per bé i per mal i intenta sempre estalviar el màxim d’energia. Si, per exemple, et pregunto quan són dos i dos, doncs s’activaran poques zones del teu cervell perquè estàs davant una pregunta senzilla, però si et demano que calculis una arrel quadrada, doncs necessitaràs més zones activades i en funcionament per poder respondre. També s’ha vist que quan llegim un llibre on hi ha moltes fantasies, com per exemple és el cas dels llibres de Harry Potter, el nostre cervell s’activa moltíssim. Per això, la imaginació és una gran eina per mobilitzar el cervell.
“L’exercici físic resulta clau per millorar els processos d’aprenentatge”
-Quines són les estratègies que tenen més impacte sobre l’aprenentatge?
– John Hattie, un professor australià que ha fet una sèrie de metaanàlisis dels estudis realitzats en neurociència durant més de 15 anys a més de 250 milions d’estudiants per avaluar les estratègies que tenen més impacte en l’aprenentatge, conclou que totes les estratègies que utilitzem, totes, tenen un impacte sobre l’aprenentatge. No obstant això, la que té molt més impacte i conseqüències és l’autoconcepte. És a dir, com més una persona cregui que és capaç d’aprendre una cosa, més fàcil li resultarà aprendre-la. Per això els missatges que ens estem donant a nosaltres mateixos al llarg del procés d’aprenentatge són fonamentals i resulten clau en el resultat de l’aprenentatge, així com els que donen els pares i els mestres als nens i als estudiants.
-És a dir, si em dic que sóc bona en mates, més ràpid aprendré, mentre que si em penso que no serveixo, més em costarà… Què seria bo per treballar l’autoconcepte?
–Per millorar l’aprenentatge cal treballar l’autoconcepte i realitzar una gran feina cap endins. Però també l’exercici físic resulta clau per aconseguir millorar els processos d’aprenentatge. En educació no hi ha matèries primàries i d’altres secundàries. Les millors idees no vénen estant estàtic en una cadira ni sense moure’s. L’exercici físic oxigena el cos, aleshores el cervell interpreta que estem bé i s’encarrega de recarregar-se químicament a tots nivells per reforçar aquesta sensació de benestar i així s’aprèn molt millor. Aquesta capacitat d’aprenentatge s’incrementa també perquè estic més obert, l’esport ens obre cap a l’exterior i la porta de l’aprenentatge és la curiositat i la capacitat d’atenció.
-També resulta determinant en un procés d’aprenentatge l’arquitectura de l’entorn, oi?
-Sí. Francisco Mora parla de la neuroarquitectura, perquè hi ha ambients que faciliten l’aprenentatge. En espais on em puc moure i aixecar podré pensar millor. Empreses com Google, per exemple, ho tenen clar i per això habiliten espais més creatius. El moviment, sempre sense exagerar, fomenta l’aprenentatge.
-I per captar l’atenció, què es pot fer?
-També Francisco Mora, doctor en Medicina per la Universitat de Granada i doctor en Neurociència per la Universitat d’Oxford, autor del llibre Neuroeducación: solo se puede aprender aquello que se ama, posa un exemple sobre com funciona l’atenció dels nens. Diu: “Si passa ara per darrere meu una girafa segur que la mirareu”. Hi ha diferents tipus d’atenció i diferents metodologies per captar-la, només calen estímuls i crear les circumstàncies per despertar-la. Si jo faig un discurs monòton i pla, difícilment despertaré l’atenció… Per aconseguir-ho he de trencar el ritme, crear reptes, coses que des de fa temps sabem que milloren l’atenció dels nens.
“Els missatges que ens estem donant a nosaltres mateixos al llarg del procés d’aprenentatge són clau en el resultat de l’aprenentatge, així com els que donen els pares i mestres als nens i estudiants”
-I creus que la meditació pot millorar els processos d’aprenentatge?
-Hi ha molts estudis que mostren els beneficis de la meditació en l’aprenentatge. Quan medites regularment el teu cervell està més obert a l’aprenentatge, encara que siguin píndoles de cinc minuts de meditació o mindfulness. Amb aquestes s’aconsegueix que el nen aterri en l’aquí i l’ara i es facilita l’aprenentatge.
-Existeixen les intel·ligències múltiples?
-Aquest és un altre gran neuromite. No es pot parlar d’intel·ligències múltiples perquè no hi ha cap estudi que en corrobori l’existència. El cervell treballa de forma integral. Però aquesta creença ha aconseguit que es deixés d’etiquetar molts nens com ximples o llestos… I en aquest sentit ja ha estat molt positiva.
-Quin és el futur de l’escola?
-Estem en un gran moment de transició perquè s’estan veient noves maneres d’ensenyar i s’estan movent molts pares i mestres per aconseguir un canvi que millori els processos d’aprenentatge a l’escola. Ara bé, és un perill no deixar que siguin els mestres els qui liderin aquesta transformació perquè són els protagonistes principals de posar en pràctica aquesta evolució. El mestre és el millor investigador per veure realment què funciona i què no, i qui finalment ho ha d’aplicar amb convenciment. Cal apoderar els professors.
Requadre: Neuromites en qüestió
La importància del vincle mestre-nen i de l’emoció. “Un dels grans estudis de la neurociència corrobora la importància de l’emoció en el procés d’aprenentatge. Sense emoció no hi ha educació, perquè l’emoció és la que aconsegueix consolidar l’aprenentatge. Per això tot el que sigui treballar el llenguatge emocional dins les aules ha de ser benvingut. A més, som un cervell social. És a dir, l’empatia i els treballs cooperatius ens ajuden a aprendre més fàcilment i molt millor”, afirma l’autora de Neuromitos en la edu (Ed. Plataforma).
Not Knowing (No Saber). El arte de transformar la incertidumbre en una oportunidad. Steven D’ Souza y Diana Renner
Libro inspirador para los que trabajamos en educación…para reflexionar sobre algunas ideas expuestas en el libro….
por ejemplo:
- la maldición del conocimiento, especialmente de los expertos
- ¿Como hacer frente a :“hechos desconocidos que desconocemos”?
- ¿que implica «no saber»?
Anna Forés Miravalles 