Anna Forés Miravalles

Per seguir somiant


wondear la sociedad

 

Entrevista de a personas de

 

 

Fantástico preestreno d Una película que transmite

Anuncios


Deja un comentario

 El amor a un hermano de acogida, gran Conchi

 

http://resilienciainfantil.blogspot.com.es/

No hay amor más grande y sincero que el que nace del corazón. Esta podría ser una bonita frase de esas que cuelgan en los escaparates de las tiendas de regalitos, o en la portada de una agenda, o quizás en una de esas camisetas que la gente se pone para salir a pasear. Hay muchas formas de amar, pero quizás una de las más difíciles es aquella que surge de la relación entre los niños y niñas en acogimiento o adopción  y sus nuevas familias cuando las condiciones físicas, psicológicas o ambas están tan afectadas que existen retrasos madurativos e incluso lesiones neuronales irreversibles tan importantes que se ven comprometidas todas las áreas de su desarrollo. Solo del corazón de quienes le aceptan, le acogen y le dan un lugar donde estar y llegar a ser el mejor proyecto de sí mismo puede salir tanto amor.

Hace un tiempo compartí en el blog una entrada dedicada a un niño especial que me robó el corazón (si quieres leerla pincha aquí: http://resilienciainfantil.blogspot.com.es/2014/08/carta-para-un-nino-herido.html) . Conocerle fue una de esas experiencias que te dejan huella porque es un ejemplo de vida, de fortaleza, de ganas de hacerse su lugar en el mundo, en ese que al principio le negó la posibilidad de estar con quien le dio la vida pero que por el contrario le brindó una familia que cambió su destino desde el minuto cero. Ninguno de nosotros sabemos qué nos va a deparar el destino, pero el suyo, echando la vista atrás, le ha facilitado algo así como un billete de ida a la felicidad.

Hubo otra entrada también en el blog en la que su hermana de acogida le dedicaba una carta (http://resilienciainfantil.blogspot.com.es/2016/10/la-magia-existe-carta-mi-hermana-de.html). En ella la hermana intentaba ponerse en la piel del pequeño, sentir por él, llorar por él, creer como él en la magia que nace de los buenos tratos y del vínculo afectivo, y nos hacía emocionarnos haciéndonos partícipes de su amor hacia su hermano.

El tiempo pasa y este pequeño se está convirtiendo en un hombrecito precioso capaz de tambalear las predicciones que hace años diferentes profesionales hacían sobre su futuro poco prometedor. Vaticinaban sobre estadísticas -supongo- los escasos avances y múltiples dificultades que iba a tener a lo largo de su crecimiento, seguramente sin tener en cuenta las variables más importantes de cualquier estudio o investigación, dificilmente medibles pero fácilmente demostrables: esfuerzo, confianza, aceptación incondicional, respeto, admiración, valentía, superación, pero sobre todo…amor de su familia de acogida.

Hace un par de días recibí un email con noticias de mi pequeño amigo, en esta ocasión porque su hermana, una vez más, quería demostrarle con palabras lo mucho que le quiere y compartirlo conmigo y con todos/as vosotros/as. La humildad de estas palabras y el respeto que desprenden hacia la persona que les ha traído un nuevo mapa de ruta de sus vidas directo al tesoro del amor (en un camino no exento de tormentas, maremotos y vientos huracanados), hace que yo me quite el sombrero y lance un enorme aplauso de admiración por todos ellos.

Os dejo con la carta de Bea:

Hoy no solo cumple 11 añitos mi peque, hoy cumplimos todos. Hoy cumplimos los 3 hermanos un año más de experiencias, batallas (ganadas), muchos nuevos conocimientos adquiridos, pero sobre todo, un año más de mucho, mucho amor. 
 
Estoy tan orgullosa de él como de nosotros, y no quepo de gozo de la felicidad que siento desde que nuestra familia decidió añadir un miembro más. 
 
Él es tan especial…como nosotros desde que estamos a su lado. Ojalá verlo cumplir 100 años más, 100 sueños más, 100 logros más. Porque es lo único que se merece: conseguir todo aquello que la vida le arrebató. 
 
Y, créanme, que yo voy a hacer todo lo que esté en mi mano porque sea inmensamente feliz…como yo lo soy cuando me mira y me sonríe, y aunque no diga palabra, él nos está dando las gracias. 
 
Ojalá algún día sepa que somos nosotros quien le agradecemos su llegada, pues ahora somos mejores personas…hemos florecido… y seguiremos haciéndolo mientras él vaya de nuestra mano.. siempre. 🌹🏵🌷🌼


Deja un comentario

“No amaguis les cicatrius: fes que siguin boniques”

 

‘Kintsukoroi’

Som un bol reparat mil vegades. Les nostres cicatrius són testimoni de successives restaura­cions. A Tomás Navarro diversos entrebancs vitals (que es reserva, i ho respecto) el van portar a prendre decisions personals dràstiques i a actuar: avui imparteix els seus tallers terapèutics en plena natura cerdana, amb els pacients envoltats de boscos i núvols, isards i marmotes, de vegades a cavall o amb bicicleta. Navarro s’inspira en arts i tècniques japoneses per traslladar-les a la recuperació emocional, a entrenar-te a ser més fort que qualsevol adversitat. Ho explica a Kintsukoroi ( Zenith), art de curar ferides emocionals. La vida fa mal, però tu tries patir més o menys.

Què és kintsukoroi?

L’art japonès que consisteix a recompondre la peça de ceràmica que s’ha trencat.

Com ho fan?

Els mestres kintsukoroi ajunten les peces i omplen les esquerdes amb pols d’or o plata, ressaltant així la reconstrucció.

Però vostè és psicòleg, no ceramista…

La peça reconstruïda expressa alhora fragilitat i fortalesa, i bellesa! Em sembla un magnífic símil de la fortalesa emocional davant qualsevol adversitat que ens trenqui.

Què pot trencar-me?

Un acomiadament laboral. Un divorci o separació sentimental. La mort o desaparició d’algú molt estimat. Una malaltia greu. Una depressió…

Sí, són coses que trenquen a qualsevol…

Però tots tenim eines per recompondre les nostres vides. Un revés et pot deixar fet miques…, però et brinda l’ocasió de convertir-te en algú més fort i bonic.

Aconseguir-ho és la feina del psicòleg?

Igual que un bon mestre kintsukoroifa una altra peça, jo procuraré ajudar-te que aquella adversitat et faci més fort i feliç.

Valdria més esquivar les adversitats…

No seria viure, només existir. Viure és que et passin coses, arriscar-te a patir. Prepara’t: sigues tu més fort que qualsevol adversitat. La por de patir paralitza!

És molt natural tenir por de patir.

Sí, però la vida fa mal. Enforteix-te per evitar que el dolor derivi en patiment.

Com?

D’entrada, no anticipant mals. Oi que surts del dentista… i no resulta mai tan greu com et pensaves?

És veritat. Què més?

Descobreix el teu ikigai

Què és l’ ikigai?

La teva raó de viure. Tots tenim la nostra, el nostre ikigai: ens impel·leix a llevar-nos cada matí. Descobreix el teu ikigai i això t’ insuflarà plenitud.

Quin és el seu ikigai?

En tinc un munt! He perdut amics, així que em sento privilegiat per llevar-me cada matí. I també em llevo per la meva dona, per la meva filla, pels clients, per passejar, per pedalar o esquiar al bosc, per veure un isard…

Viu a la muntanya?

A la Cerdanya, sí, és una cosa que somiàvem amb la meva família… i vam decidir no esperar-nos i fer-ho realitat.

I si no trobo el meu ikigai?

Pregunta’t si el que fas contribueix a la teva felicitat… o no. En cada cosa que faig, jo em pregunto si això té algun sentit… i sempre l’hi trobo.

Sí? Qüestió d’imaginació?

Reinventa el teu passat. El que va passar… ja no existeix! Així que explica-t’ho des d’una altra perspectiva més favorable, alleuge­reix-ho, deixa anar llast, fes-lo volar, posa-li ales.

Podré? No sé si podré…

Sí, tots podem. Només necessites fer tres passos: un, pren distància. Igual que si camines per un bosc i t’enfiles, tot d’una veus la vall sencera allà a baix.

Dos.

Pensa diferent. El món és… com penses que és! Ensinistra’t per actualitzar els teus pensaments de la manera més favorable per a tu.

I tres.

Actua: traça un pla per aplicar les teves intencions.

I si caic i em trenco…

Crea amb les parts una peça nova més forta i bonica que l’anterior, tot i les cicatrius. No t’avergonyeixis de les cicatrius, ni físiques ni emocionals. Res de dissimular les cicatrius ni d’amagar-les: fes que siguin boniques!

Expliqui’m una història de cicatrius boniques.

Lary León és una noia que va néixer sense braços i sense una cama. Ha construït la seva realitat bonica: ella es veu com la reencarnació d’una sirena, els seus braços són les aletes, la cama és la cua… I cada matí es lleva, es maquilla, menja, treballa… i juga.

No existeix el món, existeix el món que tu penses, oi?

Sí, encara que és molt dur recrear-lo en la dissort de la pèrdua d’algú molt estimat, una parella, un fill… Allí se’t trenca l’ànima…, però l’hi deus al que se n’ha anat: viu per ell, compleix els seus somnis, recompon-te.

Pots perdre l’alegria, la il·lusió…

Cuida’t, no et maltractis ni et castiguis, digue’t coses maques: et mereixes viure. Obliga’t a viure.

Comparteixi alguna pràctica personal.

Cada nit, al llit, em pregunto abans de dormir: “Com m’he complicat avui el dia?” I després: “Què faré demà per complicar-me’l una mica menys?” I així em vaig simplificant els dies successius…

I per a la vida en parella?

Comunicació, confiança, cohesió, cele­bració.

I tenir somnis conjunts.

Sí, però canvia somnis per experiències. Potser et resultarà més laboriós, però… no deixis per demà el que puguis viure avui: viu el present, discrimina els teus somnis romàntics dels que realment vols viure i ­llança-t’hi! Al final, ser feliç tampoc és tan complicat.