Anna Forés Miravalles

Per seguir somiant


Deja un comentario

Sobre el aprender, Carlos Skliar

 

“Una pequeña confesión”.

Ningún tecnicismo científico ni ninguna expresión sofisticada pueden sustraernos del hecho que aún no disponemos de alguna noción honesta sobre el aprender, a no ser el “darse cuenta”.
El “darse cuenta” está en nuestras biografías, no en un concepto rígido y enjaulado.
Si algo aprendemos, sobre todo cuando se trata de las cosas más importantes de la vida –por ejemplo aprender el silencio, la muerte, el amor, la amistad, la lectura, el paso del tiempo, la belleza, la miseria- es cuando nos “damos cuenta” de ello, y para “darnos cuenta”• necesitamos tiempo, espacio, soledad.
Darse cuenta es el segundo más bello y más agónico de la vida. No puede evaluarse, ni medirse, ni normalizarse, ni detenerse, ni olvidarse.
Nuestras vidas están narradas por todos aquellos momentos en que nos “dimos cuenta”, aunque ese “darse cuenta” fuese demasiado pronto, aunque fuese demasiado tarde.
Por más que durante toda la vida nos hayan hablado de la importancia del amor, de la trascendencia de la lectura, de la relevancia de la política, aprendemos sólo en ese instante en que nos damos cuenta en nosotros mismos, sí, de cada cosa y de todo ello..
Para aprender –para amar, para mirar el rostro de lo bueno y de lo terrible, para apreciar lo bello y lo horrendo del mundo- hay que crear espacios y tiempos de intimidad, dejarnos un poco en paz y que todos tengamos la posibilidad de “darnos cuenta”, sin reprobaciones y sin violencia.
No vernos forzados a aprender por otras razones o por otros lenguajes impropios, que nos obligan a darnos cuenta pero sin nuestra presencia: un aprendizaje sin nuestro cuerpo, sin nuestra biografía, es una fórmula vacía, seca.
Aprender es “darse cuenta”, sí.
No hace falta tanto ceremonial para brindar o para llorar por ello.

Anuncios


Deja un comentario

Orgull de tenir estudiants així…

 

http://rosariorosesbaeza.blogspot.com.es/2014/06/un-curs-la-universitat-de-la-experiencia.html

 

Un curs a la Universitat de la experiéncia

Un dia, fa alguns mesos, amb curiositat i il·lusió vaig començar a anar a la Universitat. El curs era Pedagogia pel canvi. Viure per aprendre, aprendre per viure. No seria res d’estrany, si no fos per que al mes d’abril  feria 65 anys.
Tot va començar un dia que buscava  per internet, després d’haver complert la meva etapa laboral, desitjant trobar alguna cosa que m’omplis el temps, em servis com a creixement personal i també per trobar gent diversa  i compartir experiències. Se’m van presentar davant dels meus ulls els cursos de la Universitat de la Experiència i no vaig trigar un minut en fer la preinscripció.
Arribar a Mundet, el primer dia de curs, ja va ser una experiència, era com si em retrobes amb la infància i el primer dia de col·legi, la sensació de buidor al estómac, una suor freda i una tremolor a les cames…. Res va passar que no fos bo, ens vam presentar un per un i tot seguit vàrem tenir la primera classe. Un seminari que parlava de Les Noves Tecnologies, va ser molt adient ja que després de la teoria vàrem passar a la pràctica i això va trencar el gel. Es va establir un bon ambient, alguns tenien força coneixements sobre el tema i d’altres només a nivell d’usuari, els primers ajudaven als que en sabíem menys i així va passar el primer dia. Vam començar un grup força nombrós, cinquanta alumnes de diferents edats i professions

Pressentia que seria un any per recordar i vaig veure i creure que estava al lloc adequat en el moment precís.
La experiència amb les assignatures optatives, també era un repta, les fèiem amb els joves i el primer dia també va ser un altre incògnita que es va resoldre d’una manera natural i tenint la complicitat de, en el meu cas, la professora que ho va fer molt fàcil. El primer semestre vaig fer Psicologia en Educació i el segon Educació per la Ciutadania.
Les assignatures del curs van ser moltes i variades però sobretot. molt properes a treballar les emocions, com Emocions i educació i un altre que ens va interessar molt com Orientacions per la transformació social. Hem tingut professors molt propers i grans especialistes amb els que hem connectat. Un seminari quinzenal, on hem treballat diferents temes, alguns proposats pel professor i d’altres per nosaltres, s’han desenvolupat  els temes en grup i hem fet una presentació davant els companys. El meu grup vam escollir, ” La mort com a Tabú, l’eutanàsia “.
En general, s’ha valorat molt be i majoritàriament, Història de la Educació Contemporània a on em fet un aprenentatge molt complert i documentat,  en d’altres s’ha  considerat que ens vam quedar curts de temps com, L’autobiografia.
He de dir i s’ha comentat, que alguns dels temes potser es van fer repetitius i una mica pesats i van haver baixes per que no van complir algunes expectatives. El segon semestre ja estàvem mes cohesionats com a grup i també les assignatures i els treballs que vam començar a presentar, ens agradaven molt i feien que s’obris debat i anéssim perdent el pudor que el primer semestre ens tenia una mica callats.
El taller que vàrem fer de Música, aquest segon semestre, va ser seguit amb molt interès
Hem fet sortides didàctiques amb el professor d’història; a la Universitat Central, al Col·legi de les Teresianes de Ganduxer, vam fer un itinerari per la Barcelona del segle XVIII, i finalment, amb ell, una visita a la colònia Güell. Fora de programa vàrem visitar El Conservatori de música de Barcelona, la ONCE  i programat per un grup de companys, una visita dirigida al Born.
Un grup vam organitzar un viatge a Cantàbria i el país Basc que per a mi i crec que a tots els que vam  anar, ha servit per conviure i conèixer millor a les  companyes i un company amb els que l’hem compartit i que ha fet que es formes un grupet, on ja ens podem considerar mes que companys, amics.
S’ha començat un projecte d’APS, on alguns companys estan organitzant, els AVISAVIS, projecten explicar contes, llegendes i anècdotes a escoles, biblioteques i residències. Estan treballant i ja ens van fer cinc cèntims el dia de la cloenda del curs.
Ens semblava interessant continuar aprofundint en algunes assignatures que, tal com he mencionat abans, ens resulten molt interessants, la nostra coordinadora,  veient el nostre interès ha aconseguit un segon curs i l’any vinent tindrem la sort de rematar aquest, amb un segon on afegirem Literatura i filosofia.
No ens avalua ningú, des de el professorat, però personalment estic fent una profunda reflexió de tot el que he viscut , del que he aprés i de com he conviscut, no se si em donaria una matricula d’honor, si es que encara es donen, però si un excel·lent. Hi ha tantes coses amb les que he gaudit i tanta la experiència que tots, tant professors, com alumnes ens han transmès i d’alguna manera també sento he transmès, que el resultat es meravellós i m’engresca a continuar i aconsellar a tothom mes gran de 55 anys que ho intentin i que segur que veuran la vida d’un altre manera. Ens hem apropat uns als altres, hem conviscut  i descobert  fortaleses que estaven amagades o que ni sabíem que teníem. La il·lusió per aprendre, per compartir, per debatre i estar al dia de tot el que passa al nostre entorn. Conèixer persones, indrets i estar vius per participar d’alguna manera de tot el que succeeix al mon, adonar-nos que no som persones que estan al marge i saber que si volem podem, es la nostra millor avaluació.
Tot ha sigut un aprenentatge de experiències a la Universitat de la Experiència
Només se’m acut dir per finalitzar.

  • Universitat de la Experiència? Altament recomanable.


Deja un comentario

text de la universitat de l’experiència

Un ancià mestre jueu preguntà als seus alumnes:

Qui de vosaltres em sabria dir quin és el moment exacte en que s’acaba la nit i comença el dia?

Immediatament l’alumne més atent respongué: S’acaba la nit i comença el dia quan, veient de lluny un animal, puc distingir si és una ovella o un gos.

– No– digué el mestre.

Un altre alumne, també intel·ligent, respongué: Comença el dia quan, veient de lluny un arbre, puc dir si és una figuera o una pomera.

– Tampoc– digué el mestre.

Llavors – preguntaren els alumnes -, quan és que s’acaba la nit i comença el dia?

Aquell mestre ancià s’explicà: S’acaba la nit i comença el dia quan, mirant el rostre de qualsevol ésser humà, t’adones que és el teu germà; mentre no t’adonis d’això, per més que brillés el sol al migdia, per a tu continuaria essent la nit més fosca.